14. L’autor es queixa de l’abundància de poetes

En aquest indret hi ha una placa i un llorer plantat en referència a aquest sonet satíric que explica com les muses (que inspiren la creació artística) no paren de plantar llorers, per poder-ne fer corones que eren el premi que rebien els guanyadors dels nombrosos concursos de poesia que es celebraven en l’època del Barroc.

Plantant llorers, junt a les cristal·lines      
limfes que foren del Pegàs unglades,*
estaven, una de estes matinades,
les muses, fetes unes clavellines;

Veu-les** Apol·lo i, com ja les divines
colors de aquelles cares delicades
mostrassen clarament quant fatigades
restaven de plantar les pobres nines,

Volgué'ls dar entenent que se ofenia
de trobar-les a totes tan distretes
dels oficis tocants a ses persones;

I, per disculpa, li digué Talia: 
“Ja són tants los que vui*** fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones."

*limfes que foren del Pegàs unglades:
les aigües de la font Hipocrene (la font del cavall) que el cavall alat Pegàs va fer brollar amb la pota i que les muses guarden.
**veu-les: “les veié”.
***vui: “avui”

El mural del Rector

En aquest mateix indret podem contemplar un mural immens en homenatge al Rector i al poble de Vallfogona pintat per Ignasi Blanch. Podem observa-hi diversos elements de la flora i la fauna local, i de la relació del Rector amb la gent del seu temps. El personatge central representa la noia protagonista d’un dels sonets més coneguts de l’obra del Rector, “A una hermosa dama de cabell negre, que es pentinava en un terrat amb una pinta de marfil”:

Ab una pinta de marfil polia
los cabells de finíssima atzabeja,
a qui los d’or més fi tenen enveja,              
en un terrat la bella Flora un dia.

Entre ells, la pura neu se descobria
del coll, que ab son contrari més campeja,
i, com la mà com lo marfil blanqueja,         
pinta i mà d’una peça pareixia.

Jo, de lluny, tan atònit contemplava
lo dolç combat que ab extremada gràcia
aquestos dos contraris mantenien
que el cor enamorat se m’alterava,
i, temerós d’alguna gran desgràcia,
de prendre’ls treves ganes me prenien.

LES VEUS DEL RECTOR DE VALLFOGONA DE RIUCORB, ESCOLTA-LES!
(L'AUTOR ES QUEIXA DE L'ABUNDÀNCIA DE POETES)

LES VEUS DEL RECTOR DE VALLFOGONA DE RIUCORB, ESCOLTA-LES!
(EL MURAL DEL RECTOR)