Alfarràs, cruïlla de camins

Alfarràs ha estat històricament cruïlla d'antigues vies de comunicació, cruïlla dels camins que comunicaven l'interior de Catalunya amb l'Aragó i la capital de les terres de ponent amb els Pirineus. En l'actualitat diversos monuments i rètols de benvinguda són testimonis d'aquesta voluntat de trobada i d'identificació amb els turistes i viatgers.

Si accedim a Alfarràs venint de Balaguer per la C-26 tot just creuem el riu Noguera Ribagorçana pel pont vell una escultura d'acer corten amb la figura retallada d'un pelegrí ens recorda que Alfarràs és punt final d'un dels trams catalans més importants del Camí de Sant Jaume. Concretament del camí que surt del monestir de Montserrat, passant per Igualada, La Panadella (Montmaneu), Fonolleres, La Fuliola, Balaguer i acabant a Alfarràs. Aquest itinerari està enllaçat amb el que prové de Sant Pere de Rodes al Port de la Selva i el coll de Panissars a la Jonquera fins al monestir de Montserrat. Ambdós trams formen el denominat "Braç major" del camí de Sant Jaume a Catalunya.

També a les entrades d'Alfarràs a la N-230 que comunica Lleida amb els Pirineus dos grans rètols amb el nom d'Alcarràs donen la benvinguda i són símbol d'acollida a turistes i visitants. Un dels rètols, concretament el que està situat venint de Lleida, destaca per unes grans lletres de colors vius i alegres i l'escut municipal acolorit. Per la seva banda, a la sortida d'Alfarràs i en un talús al costat de la rotonda que distribueix el trànsit cap a l'Aragó, Balaguer o els Pirineus, la retolació s'ha portat a terme gràcies a grans lletres amb acer corten i l'escut d'Alfarràs també obrat amb aquest material que s'adapta a l'entorn.

Curiositats

En un racó del jardí de la rotonda citada anteriorment hi ha una petita placa homenatge a l'anarquista Manuel Julilà Huet que se li va dedicar el 21 d'octubre de 2023.

El 3 de febrer de 1907 neix a Aiora (Vall de Cofrents, País Valencià) aquest destacat anarcosindicalista i resistent antifranquista, conegut com El Murciano. Fill d'una família burgesa, va fer de taxista i de mecànic a Barcelona (Catalunya) i residí al Poblenou, on milità en el seu Ateneu Cultural i en el Sindicat del Transport de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Membre de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), a finals de juny de 1935 va ser detingut, amb altres companys, acusat de ser el xofer i principal organitzador d'un grup d'atracadors anarquista. Durant els primers mesos de la guerra civil formà part dels anomenats «Nanos d'Eroles», grup encarregat de la vigilància a la rereguarda catalana a les ordres de Dionís Eroles Batlle, responsable d'Ordre Públic i de la policia en nom de la CNT en la Junta de Seguretat Interior i en la Direcció dels Serveis d'Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya.

Després va fer la guerra civil d'aviador en el Departament d'Aviació del Comitè Central dels Consells d'Obrers i Soldats, bombardejant posicions enemigues al front d'Aragó, i acabà la contesa amb el grau de capità del VII Batalló de Transports de l'Exèrcit Popular de la II República espanyola. El gener de 1937 entrà en la FAI de Barcelona enquadrat en el grup «Fructidor», format per militants del Sindicat de Transport i d'Alimentació de la CNT, i posteriorment en el grup «Los Iconoclastas».
*foto**foto*

El febrer de 1939, quan el triomf franquista era un fet, participà en l'evacuació de ferits i de part del Tresor Artístic Nacional espanyol cap a França. Visqué amb José Vidal Coma (Vidalet) a Perpinyà, Bordeus, París i Besiers. Després creà el grup «Antena Marítima» que s'uní a la xarxa de resistència antinazi organitzada per Francisco Ponzán Vidal, encarregant-se de la sortida per mar de companys compromesos des de la seva base naval a Seta (Llenguadoc, Occitània). El setembre de 1940 fou detingut, però va ser alliberat pels seus coneixements de mecànica naval. Embarcat, pogué viatjà a diversos indrets (Anglaterra, Lisboa, Casablanca, Barcelona, València, etc.) aprofitant l'avinentesa per traslladar perseguits pels nazis per a la xarxa Ponzán i per a realitzar missions orgàniques confederals.

El març de 1943, quan fou descobert, s'amagà a Viena fins el maig de 1944 quan de bell nou retornà a París i participà en els combats –lluita contra els alemanys davant l'Assemblea Nacional de França– per l'alliberament de la capital. En aquests anys participà tant en la Resistència francesa (xarxa «Pat O'Leary») com en diversos grups d'acció confederals. Amb François Gérard Vogel (El Rubio), a les ordres de Français Robert Terres (El Padre), muntà una important subxarxa d'evasió a la frontera. En l'exili francès milità en la Federació Local de la CNT de Ceret (Vallespir, Catalunya Nord), on va fer costats els grups d'acció guerrillers llibertaris que s'internaven a Catalunya. La seva última residència fou a Perpinyà (Rosselló, Catalunya Nord). Manuel Huet Riera va morir el 24 d'octubre de 1983 –algunes fonts citen erròniament 1984– a la Residència Sanitària de Lleida (Segrià, Catalunya), després d'haver patit un accident de circulació prop d'aquesta rotonda, i va ser enterrat a Tolosa (Llenguadoc, Occitània).
*foto*
A la fotografia s'identifiquen d'esquerra a dreta: Eduard Pons Prades (Floreal), coordinador regional de la Resistència espanyola als Pirineus Orientals (1942-1944); Robert Terres (El Padre), cap del contraespionatge; i Manuel Huet Piera, cap d'«Antena Marítima» de la xarxa de Ponzán (Puigcerdà, agost de 1979)

La seva vida ha estat font d’inspiració del llibre “El ángulo muerto: Manuel Huet y la clandestinidad libertaria en Francia” editat per Piedra Papel Libros.

Text extret de: estelnegre.org