Capella dels Colls

El P. Narcís Camós a la seva obra ”Jardín de Maria ” l’any 1657 descriu per primera vegada la imatge de la Mare de Déu del Colls o Descolls com ell mateix cita textualment i, la llegenda de la seva aparició: “Vivian antiguamente en esta iglesia y casa –en referir-se a Sant Llorenç de Morunys- religiosos de San Benito. Salían algunas veces por aquellos montes a ejercitarse en actos de virtud, y sucedió que llegaron dos a dicho lugar, cerca del cual había un pastorcillo que aparentaba su ganado. El zagal oye voces, se acerca al lugar y encuentra sólo la imagen”. Descriu la imatge: “de madera y pintada de colorado la basquiña; el manto azul. Sentada; muy afable en su rostro. De altro tiene tres palmos y tres cuartos. Al Jesús tiene sentado en medio de su falda, vestido con sayo colorado. Da la bendición con la mano derecha. Está descalzo y mira al pueblo como la Virgen ”.

Aquesta però no és la imatge que ha arribat als nostres dies. El 1711 se li encarrega una nova imatge a Joan Francesc Morató , el qual si bé fa una reproducció similar a l’original, incorpora algunes modificacions, entre les quals destaca la morenor de la pell de la Mare de Déu i de l’Infant i la manca de policromia que si disposava la imatge romànica. Durant anys van coexistir ambdues imatges que el poble va venerar simultàniament.

En referir-se a la capella on es venera ens informa que “es de factura churrigueresca, realizada por el arquitecto valenciano Josep Pujol Rubio , discípulo de Luis Domingo .

Sembla que la informació proporcionada pel P. Narcís Camós té certa veracitat. És cert que entre 1773 i 1789, ja a finals del darrer període del barroc català, per encàrrec de la Confraria dels Colls, es va construir la capella de la Mare de Déu dels Colls. L’autor no fou Josep Pujol Rubio sinó l’escultor de Folgueroles, Josep Pujol i Juhí (Folgueroles, 1734 – Sant Llorenç de Morunys, 1809). Fins fa poc temps també s’havia atorgat l’autoria a Carles Moretó i Brugaroles , però avui en dia gràcies a la descoberta efectuada per Manuel Segret i Riu del contracte laboral signat el 1773, queda clar que l’autor és l’escultor folguerenc.

Disposa d’una magnífica cúpula i un cambril coronat per una segona cúpula , presidit per la imatge de la Mare de Déu dels Colls ; s’anomena també “Altar dels Colls ”. És un conjunt escultòric dedicat a la Mare de Déu on hi ha glosades la Salve Regina (cúpula central), algunes Invocacions de la lletania lauretana i el Magníficat (situat sobre el banc dels priors). Segons Joan-Ramon Triadó , “Tota la capella és un cant a la Verge i la seva tipologia de cambril és pròpia, com hem vist en parlar de l’arquitectura, d’aquest moment....El conjunt és esplendorós i defineix clarament el que és el barroc: unitaritat i integració de les arts. L’escultura és un xic matussera, però això no resta importància a l’obra, ja que el seu caràcter ambiciós s’imposa. La imatge de la verge bruna i la de sant Llorenç centren la composició, carregada d’imatges i representacions d’una gran riquesa iconogràfica. Un hom parlaria d’aquest conjunt com el cant del signe d’un art –el barroc- que ja dins el període neoclàssic vol fer la seva obra més paradigmàtica ”. Els materials que es van utilitzar són cor de pi negre amb recobriment daurat.

El conjunt escultòric va patir greus mutilacions en el decurs de la guerra civil. La imatge de la Mare de Déu dels Colls del centre del cambril també fou gairebé destruïda. Tot i així es va conservar gran part del cap i gràcies a la documentació fotogràfica, l’artista Jaume Pujols , alies “El Pipes ” la va reconstruir entre 1942 i 1944.

És una imatge de la Mare de Déu que apareix seient i de l’Infant damunt el seu genoll esquerre. És una imatge on ambdós personatges són bruns. Diu la llegenda que fou trobada per dos monjos benedictins del monestir de Sant Llorenç i un pastor al segle XIII, prop del collet de la Mare de Déu dels Àngels.

És una obra d’estil xorigueresc , amb algunes escenes influenciades per gravats dels germans Klauber de l’escola d’Ausburg: segons afirma Joan Vilamala i Terricabres , “tot un programa iconogràfic inspirat temàticament en el cant del Magníficat, la Selva Regina i en algunes advocacions marianes de les lletanies, que explicita clarament l’horrro vacui de l’esperit del barroc i representa el seu veritable punt final a Catalunya ”.