El carrer dels Jueus és un carrer molt estret, entre la plaça de l'Església i el carrer Major. Per la seva singularitat, la tradició popular feu que es retolés sota la denominació del carrer dels jueus, identificant-lo amb el lloc on va residir aquesta comunitat entre els segles XIII i XIV. Cal destacar els arcs que travessen el carreró. Una de les parts fou bastida de nou quan s'enderrocà l'any 1983.
Jaume Felip Sánchez a la seva obra “Els jueus de Sarral. Notes històriques (s. XIII-XIV)” ens parla que a Sarral, de manera similar que a Montblanc, ambdues viles de senyoriu reial, les primeres notícies de presència jueva no apareixen fins ben entrat el segle XIII (el primer jueu documentat és Roven Astruch el 1295). A bona part de la Catalunya Nova, excepte a les ciutats conquerides als sarraïns com Lleida i Tortosa, l’aparició de comunitats jueves fou un fenomen conseqüent a la voluntat del rei Jaume I d’afavorir el seu establiment a Catalunya i de la permissibilitat que el monarca mostrà envers la seva arribada, malgrat les disposicions eclesiàstiques contra els jueus del moment.
La dedicació principal dels jueus catalans era el préstec de diner a interès o usura: ens consta per un document datat a la darreria de 1278 que els homes de Cabra, Forès i Sarral, es queixaren al rei Pere II “el Gran” dels desmesurats interessos a què eren obligats en els préstecs dels jueus. El rei ordenà al veguer de Montblanc, Joan Peris Sabata, que els homes del batlliu de Sarral no fossin obligats a pagar més interès per deutes a jueus que la quota màxima que estipulà el seu pare, el rei Jaume I, del 15% anual.
L’escassa demografia de Sarral condicionà la seva jueria, fent que fos molt modesta, sense formar una aljama (call) o comunitat organitzada, i per tant no disposava de sinagoga, fossar o carnisseria pròpia i altres serveis com els que disposaven les comunitats catalanes organitzades en aljames, depenent aquests sarralencs de les aljames veïnes de Montblanc, Valls, Cervera, Santa Coloma o l’Espluga.
Malgrat que la jueria de Sarral era molt petita tingué un gran pes específic: el 1354 la cancelleria de l’infant Pere intervingué en la desmesurada taxació feta per l’aljama de jueus de Montblanc als jueus sarralencs (als jueus de Sarral, que només eren tres, els havien adjudicat un pagament de 30 sous; en canvi, als jueus de Montblanc que n’eren més de vint, només els tocava pagar 20 sous) i el 1355 un tal mestre Samuel prestà deu lliures a l’infant Pere (oncle del rei Pere III i governador general de Catalunya durant un temps) per ajudar a les despeses de l’Armada reial.
El 1363 l’infant Joan, fill del rei Pere III, concedí a la vila de Sarral de poblar-la amb trenta famílies jueves, procedents de llocs o aljames de senyoriu nobiliari i eclesiàstic assegurant als jueus nouvinguts que tot el que tractessin amb el seu procurador restaria ferm i amb plena validesa. Un dels primers jueus que acudí a Sarral fou Astruc dez Portell, que era un metge i cirurgià llogat pel municipi per assistir a tots els malalts de Sarral i el seu batlliu. Astruc dez Portell continuava el 1378 actuant de metge a Sarral. Va morir el 1385, doncs un document d’aquella data indica que el seu fill i hereu Abraham dez Portell necessitava còpies dels instruments notarials d’obligació i deute a què eren obligades diverses persones al seu difunt pare.
La revolta antijueva de 1391 provocà la desaparició de bona part de les comunitats i aljames catalanes i la conversió obligada al cristianisme de les comunitats jueves. Respecte a Sarral, però, hi ha encara un esment genèric a població jueva el 1477 quan el rei Joan II feu venda a carta de gràcia de la població de Sarral al seu fidel conseller i camarlenc Roderic de Rebolledo, on diu que ven Sarral amb tots els “dominis sobre homes i dones, tant cristians com jueus o sarraïns”. Però a Sarral ja feia gairebé un segle que no hi vivia cap jueu i el decret d’expulsió signat el 1492 pel rei Ferran II per al Regne d’Aragó i Catalunya ja no tingué cap mena d’efecte a la població sarralenca.
Curiositats
La revolta antijueva de 1391, allunyà Abraham dez Portell de Sarral, domiciliant-se a Cervera. De fet, la majoria de la seva família decidí convertir-se al cristianisme: el seu sogre, Provençal Juceff, jueu de Solsona, passà anomenar-se Salvador Soler; la germana d’Abraham anomenada Lluna passà a dir-se Romia (era casada amb el convers montblanquí Jaume Fontanals, abans anomenat Isaac Astruch) i l’altra germana Ester (muller del també montblanquí Vives de Nan, com a convers Jaume Marçal) passà al nom d’Elionor. Un fill de Lluna i Isaac, nomenat Astruch, passà a dir-se Pere de Fontanals. Un fill d’Ester i Vives, Astruch de Nan, es casà amb Graciana, filla de Bonjoch Gracià, de Santa Coloma de Queralt. Graciana no volgué seguir en la conversió al cristianisme al seu marit Bernat (abans Astruch), i persistí en el judaisme. A Cervera, Abraham dez Portell continuà exercint la medicina. L’historiador Agustí Duran i Sanpere el documentà l’any 1399 efectuant curacions a diversos pacients cerverins, i el trobà residint al call sobirà de Cervera, a la casa que havia estat residència de Samuel Alfaquim, on morí el 1407. Els marmessors testamentaris realitzaren immediatament el protocol inventari dels seus béns: el més interessant d’ell n’eren els cinquanta-tres llibres i els instruments utilitzats en l’exercici de la medicina.
