Per altra banda, el molí d'oli, que es construí en aquell mateix indret a finals del segle XVIII i que va donar el topònim de Molí del Codina, no va afectar de forma significativa les restes de la planta baixa de l'adoberia, que restaren enterrades sota el molí d'oli.
Curiositats
L'adoberia de Tárrega constitueix un dels pocs vestigis arqueológics documentats a Catalunya d'aquest tipus d'activitat preindustrial vinculada al treball de la pell, dins l'época medieval i moderna. El bon estat de conservació de les estructures així com l'estudi aprofundit de les restes materials i mostres de sediments recuperats durant l'excavació han permés interpretar senselloc a dubte la funcionalitat de l'edifici. En l'adoberia es localitzaren totes les estructures vinculades al treball de la pell, fet que permet fer un seguiment de tot el procés de l'adob, des del remull al tintat de les pells, passant pels calciners, l'alum i els clots de l'adob. A l'adoberia del Molí del Codina es devia d'adobar pell petita ovicaprina i també pell grossa bovina. Les pells arribaven a l'adoberia generalment seques o salades i començava el procès de l'adob:
El remull:
Era la primera operació per la qual passaven i consistia a submergir les pells amb aigua per tal de fer una primera neteja, rehidratar-les i obrir-ne els porus. A l'adoberia de Tarrega el clot del remull a está comunicat amb una pica de poca profunditat, dividida en dos meitats, que es troba a la vora d'una llar de foc. És possible que s'escalfés l'aigua per facilitar aquesta operació. Una vegada rehidratades i netes de sang i de brutícia soluble, es treien del clot del remull i es deixaven senceres o bé es fendien (tallaven per la meitat) a la zona de treball.
Els calciners:
A continuació s'introduien en uns clots denominats calciners on hi havia aigua i calc. L'efecte alcalí de la calc fa que les pells s'inflin i s'afluixin les arrels dels pels provocant el seu despreniment, a la vegada que elimina l'epidermis, i emulsiona el greix natural. Transcorreguts uns dies, les pells es treien dels clots i passaven a la post (peca de fusta amb la superfície córbada i disposada inclinada amb dues potes en un extrem). S'eliminava el pel amb el ferro de pelar i també es descarnaven les pells amb el ferro de descarnar (operació que consistia a treure la carnassa i el greix de la part del costat de la carn). Un cop pelades i descarnades, se submergien en el clot de l'alum, on hi havia una solució d'aigua amb excrements d'animals. Aquesta operació preparava les pells per al seu adob i consistia a eliminar greixos i residus de carn, per l'acció dels ferments. També servia per. netejar les restes de calc que s'hi havien adherit en l'anterior procés i per obrir les fibres per facilitar l'adob.
L'adob:
Gracies al procés de l'adob la pell es transforma en cuir i esdevé resistent a la putrefacció, a la temperatura i als agents químics, i guanya plasticitat i suavitat. Les pells se submergien amb aigua en els clots de l'adob formant capes de pell i escorca molta i roldor. Aquesta operació podia durar uns quants mesos, depenent del tipus de cuir a adobar. Un dels elements utilitzats en aquesta adoberia per adobar les pells era l'escorca de pi, apreciada per les substancies tániques que conté, substáncies astringents que contreuen les capes superficials de la pell, n'eliminen els microorganismes i la protegeixen. Ja adobades i escorregudes, les pells s'assecaven possiblement en una planta superior. Un cop seques, estaven, preparades per ser tenyides i ensaginades.
El tenyit:
Els clots circulars de pedra i el forn del costat que serviria per escalfar l'aigua, s'han interpretat com a estructures destinades al tenyit de les pells. Els tints que segurament s'utilitzaven eren el sumac, negre de sutge, cúrcuma, magrana, cocinel-la, anyil, etc., practicament els mateixos tints que els emprats en el tenyit de teles de llana. Un cop tenyides les pells s'assecaven a l'aire altre cop i s'ensaginaven amb greix o llard, mitjancant un ráspall o pinzell sobre un taulell.
