Edifici de la Caixa de Pensions de Llinars del Vallès

L’edifici de la Caixa de Pensions, construït ben entrat el segle XX, respon als cànons del més estricte noucentisme racionalista, que utilitza els elements de manera  que aconsegueix un llenguatge arquitectònic sobri, sòlid i segur en consonància a l’edifici d’estalvis a que anava destinat.

Estem parlant d’una edificació bastida a partir de tres cossos que responen a una concepció global unitària de l’espai. Els propis cossos que formen l’edifici marquen una simetria de formes, que ve reforçada per la distribució que dibuixen les diferents obertures als diferents pisos que defineixen la seva arquitectura.

Es tracta d’un edifici amb dos cossos en forma de torre als extrems units per un cos central allargat que serveix de vincle. És com si l’entitat d’estalvi volgués unir realitats extremes. El conjunt es troba distribuït en una planta baixa i dos pisos, i golfes en els cossos dels extrems. Les obertures de la planta baixa, exceptuant  el gran portal adovellat que divideix en dos el conjunt, són grans finestrals amb reixes, tres a banda i banda de la porta i dos al laterals de l’edifici. Al primer pis, al cos central es corresponen amb finestres de dimensions més petites, mentre que a les torres l’espai l’ocupen balcons sortints a la façana i finestra simple a les bandes. El cos central al tercer pis presenta sèries de quatre finestres de mig punt flanquejant una sèrie de cinc al centre. El tercer pis a la torre de la dreta presenta finestra simple a la façana i al lateral mentre que la de la dreta a la façana, l’espai de la finestra és ocupat per un rellotge. Les torres cantoneres presenten  dues finestres rectangulars tant a la façana com a les bandes a la part de les golfes.  Totes les obertures de l’edifici presenten emmarcament de pedra treballada i polida.

Damunt de la porta d’entrada a l’edifici hi trobem l’altre element diferenciador de l’edifici, l’escut de la institució en una mena de capelleta que dibuixen dues columnes estriades coronades per un tancament mixtilini que descansen en una imposta sobre mènsules. El tractament dels murs amb rejuntament isòdom sortint confereix al conjunt la sobrietat que el món clàssic obtenia de la tècnica de l’encoixinat, però en aquest cas utilitzant pedres sense treballar.