El castell d'Albatàrrec

El castell original d’Albatàrrec fou una construcció defensiva del segle XIII bastida sota el regnat d’Alfons II de Catalunya i III d’Aragó, en plena reconquesta d’aquests territoris, sobre restes defensives àrabs, convertint-se en fortalesa avançada que dominava la riba esquerra del Segre, mentre la que la riba dreta restava defensada pel castell templer de Gardeny.

Malgrat el seu origen al segle XIII l’actual edificació respon a la reforma portada a terme el segle XVI quan es va vendre a Francesc d’Espolter i el seu fill, Martí Joan d’Espolter, que el va adaptar a les noves funcions residencials.

El Castell d’Albatàrrec és un palau renaixentista, dominant el poble i el riu, format per dos cossos de tres plantes, amb paraments de carreus regulars de pedra.. Un dels cossos és una torre de planta rectangular, rematada per una cornisa i amb petites torres circulars sobre mènsules còniques a les cantonades. L’altre cos està rematat per una cornisa llisa.

A les façanes destaquen els dos matacans sobre mènsules, que donen al pati, i els grans finestrals de triple obertura, les finestres geminades, els arcs conopials i les espitlleres. El recinte resta envoltat per un mur emmerletat de construcció recent.

Vicenç d’Espolter fou l’últim membre d’aquesta família que residí en aquest castell palau. A mitjans del segle XVIII, el castell passà als Àger de Lleida i després als Malla entre d’altres. Finalment fou la família barcelonina dels Camon (Jaume Camon) qui, entre 1924 i 1926, el van refer dins d’una concepció medievalista.