El cobert de la màquina de batre a Sant Fruitós de Bages

Fins a mitjans del segle XX, treballar la terra en camps de secà va ser una activitat obligada per a la subsistència del municipi. Amb la seva producció s'alimentava els animals de casa pel seu autoabastament i per a l'elaboració del pa.

La feina més dura dels camps de cereals era la sega i la batuda, toalment manual. Els segadors armats amb el volant i/o la falç i el lligador, començaven a punta de dia a segar els camps i lligar les garbes. Acabada la sega, calia batre les espigues de l'ordi, el blat i la civada per separar el gra de la palla. Aquesta tasca es feia a l'era del mas, una gran superfície plana i enrajolada on s'escampaven les garbes deslligades. A l'animal de casa li tapaven els ulls i li feien donar voltes per sobre l'era amb un corró de fusta o trill, que esmicolava l'espiga i feia caure el gra del boll a terra. Un cop ben trepitjat es ventava la palla amb la forca perquè el vent se l'emportés i el gra, que era més dens, es quedés a terra per a recollir-lo.

A Sant Fruitós de Bages, com en altres pobles, les entitats agràries locals van unir esforços per l'adquisició comunitària d'una màquina de batre que funcionava amb vapor, per guanyar temps en la feina. L'any 1926, la Comunitat de Pagesos de Sant Fruitós de Bages va emetre accions individuals de 100 pessetes als seus associats per la compra conjunta d'una màquina "trilladora-empaquetadora". La majoria de pagesos del municipi eren socis del Sindicat o Comunitat de Pagesos i portaven les seves garbes de blat, ordi i/o civada a la màquina de batre, emplaçada a l'actual plaça Onze de Setembre, per estalviar-se la feina de batre manualment. Un cop batudes les garbes s'entregava al pagès la palla, el gra, les pellofes i el boll (funda del gra que servia per alimentar el bestiar).

Perquè aquesta maquinària no es malmetés i les garbes que esperaven per batre davant de la màquina no es fessin malbé amb alguna pluja sobtada, es va optar per la construcció d'un cobert. Aquesta construcció va servir per cobrir la gran era on es feien les operacions de batuda i, també, d'un moli on es feia farina com a farratge pel bestiar.

A partir dels anys 60 del segle XX la tècnica es va modernitzar i els animals van deixar pas als tractors, per segar van sortir les «agavelladores» que tallaven el sembrat i deixaven els gavells fets, les segadores i finalment les recol·lectores. Aquestes últimes ja batien al mateix camp i això va comportar l'obsolescència de la màquina de batre del poble i el seu tancament a finals dels anys 60. Fins l'any 1998, el cobert va ser utilitzat com a magatzem de maquinària agrícola pesada dels mateixos pagesos fins que va ser adquirit per l'Ajuntament de Sant Fruitós de Bages arrel de l'extinció de la Cambra General Agrària de Sant Fruitós de Bages. L'any 2005 va ser restaurat i entre l'any 2016 i 2017 es va reparar i rehabilitar el cobert, urbanitzant la plaça Onze de Setembre on està ubicat.

El 28 de desembre de 1954, Pelau Masana Sala, cap de la Comunitat de Pagesos de Sant Fruitós, va cursar una instància a l'ajuntament demanant la llicència d'obres per la construcció d'un cobert per encabir-hi la màquina de batre i fer-hi les feines de la batuda de forma mecanitzada. L'arquitecte encarregat del projecte fou el barceloní Joaquim Fernandez Marqués. La construcció va anar a càrrec de l'empresa EMEC SL (Elementos y Materiales para la Construcción SL) del manresà Manel Picasó Botella. L'empresa va rebre, el 1960, la quantitat de 75.000 pessetes en concepte de liquidació per les obres realitzades del cobert.

La singularitat de l'edifici del Cobert de la Màquina de Batre rau en el fet que empra el "soletip" o Sceletyp" un tipus de peça de ceràmica. Una tècnica poc utilitzada a l'estat espanyol, més pròpia de construccions de tipus industrial. Arquitectònicament el Cobert de la Màquina de Batre està format per quatre grans arcades de diafragma rebaixades i un arc d'estructura metàl·lica (fet el 2005). Aquestes arcades delimiten un espai rectangular que sustenta la coberta. Les arcades estant formades per peces de totxo foradades disposades verticalment per on passen les 3.5 tones de ferro rodó per l'armat del formigó i morter que les uneixen i sostenen els pilars i els arcs. El perímetre de l'espai cobert resta limitat per un seguit de vuit pilars fets amb totxana i que resten adossats a la teulada. La coberta es recolza sobre un seguit de totxanes també disposades verticalment que s'unifiquen amb un entramat també de totxana que discorre perpendicular a les arcades. Sobre aquestes arcades de totxo, cobrint aquest espai, hi ha disposada una coberta de volta ondulada, seguint la línia de les arcades, feta amb plaques de peces de ceràmica.