El Rec d'Igualada ***

És l’element més representatiu de l’urbanisme igualadí. En sentit estricte, es tracta d’una sèquia que ressegueix d’est a oest el nucli antic per la seva banda sud. En sentit ampli, el Rec s’ha configurat com un barri industrial on s’han concentrat els blanquers, és a dir, l’ofici d’adobar pells, un dels més tradicionals d’Igualada. Destinat a proveir aigua per a les operacions d’adobatge, el rec té una llargada de més de tres quilòmetres i discorre des del Molí Nou on rep l’aigua de l’Anoia per mitjà d’una resclosa fins a l’antic Molí de l’Abadia situat al final de l’actual carrer de Badalona.

A mesura que a partir del segle XVIII les adoberies es van instal·lar a la vora del rec, s’hi va formar un barri amb una fesomia pròpia, que avui encara conserva restes d’un urbanisme preindustrial. Malauradament les recents intervencions urbanístiques no han afavorit ni han fomentat la conservació del seu entorn ni les seves característiques arquitectòniques.

​
​

​
​
​
​

Curiositats

Les adoberies tenien accés al camí del rec per unes passeres. Engalzades entre els contraforts de les mateixes adoberies hi ha les llosanes, uns balcons sense baranes. També destaquen les gelosies, una mena de finestres amb xarxa que tenen l’avantatge de deixar passar l’aire i privar l’entrada del sol, que colra les pells.

*foto*
*foto**foto*
*foto**foto*

En la utilització de l’aigua i en la regulació del seu cabal s’utilitza el bagant o comporta de fusta que permet dirigir l’aigua cap al riu en cas de necessitat; al contrari, per entrar l’aigua a l’adoberia hi ha les boixarreres, uns forats rodons situats a la paret lateral del rec que es tanquen amb una boixa o tatxot. També, per subministrar l’aigua a les adoberies, s’utilitzen les piques o dipòsits de pedra, situats a les façanes de les adoberies i que s’omplien a cop de galleda des del rec, i després, a través d’uns canalons de fusta, es reparteix l’aigua pels clots de l’adoberia. Per controlar l’ús de l’aigua s’incorporen unes tanques o planxes de ferro que es desplacen verticalment i que cobreixen la boixarrera o tatxot, i que en cas de necessitat es poden fixar amb un cadenat.