Interior de l'església del monestir de Sant Joan de les Abadesses ***

De l’arquitectura interior destaca la capçalera formada per tres absis, girola i tres capelles radials que s’obren al gran absis central.  La seva monumentalitat és influència de models arquitectònics del sud-oest de França, molt poc freqüent en el romànic català del segle XII i típica dels edificis de peregrinació.

També cal assenyalar la tomba de Miró de Tagamanent, canonge del monestir i fill de Ramon Berenguer i Ermessenda, mort a Sant Joan el 12 de setembre de 1161 i al que es va venerar com beat en el monestir. Les seves despulles, venerades des de la seva mort, van ser traslladades al nou sepulcre gòtic l’any 1345, que es va restaurar el 1950.

Al nou sepulcre s’hi representa la imatge del beat amb vestidures de canonge. Als peus, el gos, símbol de fidelitat; a la caixa l’àliga, símbol de l’evangelista sant Joan, flanquejada per dos escuts dels Tagamanent.

És obra d'un taller d'escultors especialitzat en la talla de l'alabastre que va tenir la seva base a Sant Joan de les Abadesses al segle XIV. Al mateix taller s'atribueixen altres obres conservades a l'església del monestir com el retaule de Santa Maria la Blanca, presidit per la imatge de la Mare de Déu (1343) i el reconstruït retaule de Sant Agustí.

Un altre element que cal destacar a l’interior del temple és la làpida de l’abadessa Emma que commemora la primera abadessa del monestir, filla de Guifré el Pelós i Guinedella. Després de la mort de Guifré (897), Emma va assumir plenament el govern del cenobi.  Tal com indica la làpida el regí durant quaranta-quatre anys (any 942) i edificà temples i repoblà terres. Les seves despulles són soterrades en algun indret desconegut del monestir. Al davant de la làpida sepulcral podem llegir el sonet que li va dedicar Pere Gimferrer:

Rompent l'erm, a la vall inviolada, el dia

de la pedra i el dia del fogatge abrusat.

Amb els ulls termeneja per primer cop la via:

la terra de ningú tindrà nom aviat.

Serem això: més purs, en el feu que congria

l'estelada i la plana en panys de claredat,

tindrem nom, cara i llengua per dir l'hora més pia,

vermellejant i nua, del país encetat.

Som marmessors del jorn augural. Ens aguaita

l'al·lucinació de l'ahir devorant.

Un poble de guerrers a les torres de guaita

i un esclat de magalls enlluernen l'instant

que, des del fons dels segles, el sol d'avui empaita

i amb ossades de clergues i pagesos ens diu: —Endavant!