La Pedra Fita de Botarell ***

La primera notícia que tenim del menhir o Pedra Fita de  Botarell  data de 1921 –era el segon menhir conegut a les comarques tarragonines- i fou publicat  per  primer  cop  per  Salvador  Vilaseca  l’any  1922,  dins del Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural de l’IEC.  Aleshores estava clavada al seu lloc original, un descampat a uns 150 m al sud de Botarell, al costat de la carretera  que uneix el Botarell amb Montbrió del Camp, en un terreny propietat de Pau Rovira, veí de Riudoms. En el moment de la descoberta científica (1921), la Pedra Fita de Botarell era el segon menhir conegut a les comarques de Tarragona. El seu descobridor, no dubtà en considerar-lo un menhir prehistòric, atribuint-lo a un objecte de culte fàl·lic a causa de la seva forma, com tants altres de Catalunya. Popularment s’havia especulat sobre si era en realitat un molló (o pedra fita) de l’antic terme de Siurana de Prades, ja al Priorat.

Segons els testimonis  locals, la Pedra Fita, que ja presentava una fissura antiga, a mitjans del segle XX es va trencar definitivament en dos trossos, a uns 1’18 m del seu extrem superior, i va ser unida amb dues grapes de ferro verticals. Quan es va tornar a plantar, al mateix lloc o ben a prop del punt original al costat esquerre de la carretera, se’l va enterrar 60 cm per la seva base i se’l va assegurar amb un pa de ciment per tal que no tombés.

Entre 2013 i 2014 va ser restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) i va ser plantat prop de la seva antiga ubicació en el mateix passeig o avinguda de la Pedrafita, davant de la casa número 23, al mig d’una calaix de fusta atalussat pels dos costats  Sobre cadascuna de les rampes i sobre planxa de ferro s’hi llegeixen diverses explicacions sobre aquesta Pedra Fita.

Una  vegada  s’ha  pogut  observar totalment sencer, gràcies a la seva restauració, podem dir que es tracta d’un menhir antropomorf fet de granit local, de 272 cm d’alçada per 55 cm d’amplada i 35 cm de gruix mitjà. L’extrem superior i els dos costats del menhir estan repicats per donar-li forma i també semblen treballades per repicat les dues cares, que estan aplanades. A la meitat inferior de seu anvers s’hi observen 10 cassoletes. Al revers hi ha una altra cassoleta, just per damunt de la zona de trencament.  En total, doncs, hi hauria un mínim d’11 cassoletes gravades per abrasió (repicat i fregament amb un rierenc dur), una classe d’inscultura ben coneguda en molts menhirs. Arran dels treballs de restauració es van descobrir uns signes gravats a la l’extrem superior de l’anvers corresponents a tres creus petites gregues (de braços iguals), posades dues en renglera i l’altra al mig i a la dreta de les anteriors.

Curiositats

El seu descobridor, en Salvador Vilaseca recollí una de les tradicions que s’atribuïen al menhir que marcava un camí ramader que duia de l’interior de la Península a la costa. La tradició deia que s’hi escoltaven “cantúries dels àngels”, sobretot si abans hom es donava un bon cop al cap contra el menhir.