Mines de terra refractària del Pinell de Brai ***

Al segle XIX al municipi del Pinell de Brai, la feina que tingué més repercussió econòmica i social va ser la «d’anar a la mina». A les vessants de les Serres de Pàndols i Cavalls, s’hi troben d’argiles, amb arenes de sílex, bauxites i terres refractàries. Així introdueix Anton Moner un interessant article sobre aquestes mines publicat al Diari de Tarragona el 13 de gener de 2024, article que compta amb el suport històric d'Antònia Serres:

A les vessants de les Serres de Pàndols i Cavalls, s’hi troben d’argiles, amb arenes de sílex, bauxites i terres refractàries. A meitat del segle XIX empresaris forasters les explotaren llogant treballadors principalment del Pinell i altres de Benifallet i de Prat. La historiadora del Pinell, Antònia Serres, que tantes petjades han deixat escrites a la seva població nadiua, explica al seu llibre, «Viure i treballar», els detalls de l’explotació d’aquestes mines.

«L’anar a la mina» va donar molt treball al poble, sofrint molt i cobrant poc. L’Antònia Serres, ho escriu i diu: «el treball s’organitzava en colles. Obrien clots d’uns profunditat entre vint i seixanta metres i després seguien les galeries. A cop de pic arrencaven la terra i a cabassos, el carrejador la pujava al coll a la superfície. Allí, les dones tant si feia fred com calor, assegudes a terra, amb un soc entre les cames i una aixadella a la mà triaven la terra bona de l’escòria, la qual formava «lo rossec». «A penes apuntava el sol es posaven a treballar. La Carmeta del Bou (1922) recorda els hiverns freds... seien sobre uns sacs plens de palla o fenàs per triar la terra. Per resguardar-se del fred, encenien una foguera i hi posaven pedres. Un cop calentes, les embolicaven amb sacs i se les col·locaven al voltant dels peus per escalfar-los. A l’estiu per evitar la calor, amb un pal de ferro a terra, lligaven un canyís amb filferros per treballar a l’ombra. Al migdia, quan l’encarregat els avisava, havien de carrejar la terra triada amb cabassos fins el magatzem i anaven a dinar. Per la tarda feien la mateixa operació i pesaven la producció...l’objectiu consistia en fer 18 pesades de 200 quilos, o sigui 2.800 quilos. Si es tractava de terra fina, 3.600 quilos. Si treien la terra rosada augmentaven a 7.200 quilos. I la terra groga a 11.000. Dormien en una màrfega de panollots, les dones en una habitació i els homes en una altra. En un cistellet o un sac portaven el menjar i la roba que necessitaven. L’aigua era escassa. A l’hivern els homes havien d’anar en les aixades a la basseta a trencar el gel per poder omplir el pitxells d’aigua per dinar. A l’estiu, també l’anaven a buscar a la basseta i posaven un drap a la gàrgola del pitxell i amb un pot l’anaven omplint; així les brosses i tot el que hi hagués quedava es quedava al drap».

«El més pesat era carregar els camions. Els homes a baix i una dona de cada colla a dalt. Havien de carregar els cabassos que pesaven 35 quilos. Els camioners s’encarregaven de transportar-la a les estacions del tren. A l’estació del Pinell, quan feia falta, els mateixos miners carregaven els vagons d’uns 10.000 quilos de terra a palades i cobraven 35 pessetes per aquesta faena...».

«Durant els cinc anys després de la guerra van rebre «el subministre» en forma d’uns 10 quilos de farina per treballador i la meitat de la família al seu càrrec, patates, abadejo, oli, fideus, cansalada i cafè, segons els mesos. Si renunciaven al cafè, a canvi, rebien oli o farina. Els descomptaven del sou l’import dels productes i els hi sortia a compte perquè a les botigues no hi havia gaire cosa o era més car; així menjaven millor».