Mirador amb vistes panoràmiques del Castell de Sant Ferran de Figueres

La fortalesa de Sant Ferran de Figueres és el monument més extens de Catalunya i també la fortalesa amb baluards més gran d'Europa. Ocupa una superfície de 320.000 m2 i compta amb un perímetre exterior de 3.125 m. Però Sant Ferran és molt més que una obra de dimensions colossals ja que aquí es van materialitzar els grans avenços tècnics de l'època. L'enginyeria, la hidràulica, la urbanística, la higiene i la sanitat van trobar un punt de màxima expressió en questa obra excepcional.

El Castell de Sant Ferran sobrepassa en molt la simple necessitat de dissuadir de l'estratègia militar. Aquesta dimensió no- més s'entén si es considera el seu valor simbòlic envoltat de concessions a l'harmonia i a l'estètica. Va ser una gran obra de prestigi i lluïment de l'enginyeria mili- tar hispana del segle XVIII i, sobretot, una plasmació de la política de no bel·ligerància del monarca de l'època. Aixecada sobre el Camí Ral, prop de la frontera, a mode de gran portalada del regne, un poema de l'època definia, molt encertadament, el simbolisme de la fortalesa tot comparant-la amb “un inmenso arco iris de paz”.

En l'àmbit històric, Sant Ferran va ser una conseqüència tardana de l'anomenada Guerra dels Trenta Anys, un efecte de la qual va ser el retrocés cap al sud dels límits orientals entre les monarquies francesa i espanyola. A partir del 1660, la nova frontera sorgida del Tractat dels Pirineus deixava sota la sobirania del rei de França el comtat del Rosselló i mitja Cerdanya amb les antigues fortificacions frontereres.

L'Empordà es va convertir així en un camí obert a la invasió i, com a tal, hauria d'haver estat protegit, però la construcció d'una gran fortalesa que complís aquesta finalitat va ser una decisió que es va anar demorant durant gairebé un segle. Finalment, el 1753, sota el regnat de Ferran VI de Borbó, es va iniciar la construcció de la “Real Plaza de Guerra de San Fernando de Figueras, la más bella Fortaleza de la Europa de la Ilustración”.

La fortalesa, projectada pel molt notable enginyer militar Juan Martín Zermeño, podia allotjar còmodament una guarnició de quatre mil homes amb unes reserves d'aigua i de subministraments suficients per un any de setge. Aixecar les muralles i construir les defenses exteriors va requerir la feina diària de quatre mil obrers. Després de la mort del rei, els treballs es van alen- tir, les obres dels edificis interiors van tenir un ritme irregular que es va allargar fins a finals del segle XVIII i alguns no es van arribar a acabar. No va ser fins el 1792 que va ser dotat amb una guarnició.

L'entrada en servei de la fortalesa va coincidir amb els dos últims conflictes armats amb el país veí, per aquest motiu l'historial bèl·lic d'aquesta és reduït. Durant la Guerra Gran (1793-1795) Sant Ferran va jugar un paper logístic com a base d'operacions i aprovisionament. El 1808, a l'inici de la Guerra del Francès, va ser ocupat per les tropes napoleòniques en qualitat d'aliades. El 1811, un grup de miquelets del país el va recuperar per sorpresa per mitjà d'un astut cop i s'hi van mantenir durant quatre mesos.

En el decurs de la Guerra Civil (1936- 1939) la fortalesa va ser punt de con- centració de les Brigades Internacionals, magatzem distribuïdor de material bèl·lic i també refugi d'una part del tresor artístic espanyol. Paradoxes, va ser aquest conflicte el que va donar a Sant Ferran un inesperat paper rellevant, quan es va convertir per unes setmanes en seu del Govern de la República.

L'1 de febrer de 1939 va tenir lloc a Sant Ferran la darrera reunió de les Corts. Poc després, el dia 8, quan l'Exèrcit republicà evacuava Figueres, es va volar gran quantitat de material de guerra emmagatzemat a la fortalesa. Aquesta tremenda explosió va causar danys molt importants ja que van desaparèixer la cortina sud, amb l'extraordinària porta monumental, i la cortina nord-oest, amb la meitat de les cavallerisses.

Durant la Postguerra es van iniciar les obres de restauració destinades a habilitar la fortalesa com a aquarterament, ús que se li va donar fins la dècada del 1960. Finalment, el 1996, fou oberta a la visita pública.