Nucli històric de Santa Cristina d'Aro

El nucli històric de Santa Cristina d'Aro el formen un conjunt de cases agrupades entorn de l'església parroquial. Al llarg dels segles s’anaren bastint diferents edificis amb modificacions al llarg del temps. Una passejada pels seus carrer ens permetrà descobrir els elements més destacats.

L’antiga rectoria és un edifici allargassat on residien els clergues de la vila. Te les portes i finestres emmarcades amb carreus de granit. A la llinda de la porta hi ha gravada la data de 16-93 al mig de la qual hi ha gravats quatre elements: una graella amb una corona al damunt  amb  unes formes gravades i una mà dreta amb una estrella de vuit puntes al damunt.

Tradicionalment s’ha dit que la Creu del Pedró estava situada a l'entrada del poble provenint de l'antic camí de Romanyà de la Selva, just al mig de l'actual carrer del Pedró i aleshores només era un basament de pedra que es concretava com una mena d'altar petit. Posteriorment, degut a la problemàtica viària que ocasionava va ser traslladada cap a l'oest.

Després de la Guerra Civil es reposà la creu. El conjunt consisteix en una base octogonal de tres graons damunt el qual es disposa el basament original, de perfil quadrangular, amb una motllura a la part inferior i una a la superior.  Damunt s’aixeca el fust de secció octogonal i la creu. Tant la graonada com el fust i la creu responen a la restitució que és feu de la creu el 1950. La creu és de braços rectes de secció quadrada. Per commemorar la restitució de la creu al basament hi constava esculpida la data en què fou beneïda:  “3 de maig de 1950” festa de la Santa Creu.

La creu i el fust es van fer de la pedra que va oferir mossèn Salvador Duran i Coll. La base i el capitell eren els existents però, per motius estètics, es van situar al revés de la seva posició original i girats de dalt a baix. Josep Formatger i Clara, veí de la població, va subministrar gratuïtament una pedra pel capitell i els graons de la base els aportà el mateix contractista amb blocs de pedra tipus de Girona.

L'església paleocristiana de Santa Cristina d' Aro es va construir aprofitant un antic monument funerari d' època baix imperial. Aquest mausoleu estava format per una petita estança, gairebé quadrada, on s’hi van trobar enterraments tardo-romans en caixa triangular de tègules  i que estava precedida d'una sala de majors dimensions.

Aquest espai funerari es va transformar en església, aprofitant la seva cambra funerària com a absis. L'avantcambra es va enderrocar per construir la nova nau del temple, una mica més ampla. Entre els segles VIII i IX es configura l' estructura final que va assolir aquest temple. En aquest moment s' enderroca la capçalera i se'n construeix una de nova de més gran, encara que molt poc diferenciada de la nau.

Al voltant del temple es van trobar nombroses tombes del que seria el primer cementiri de la població, excavades a terra, emmarcades per pedres disposades en vertical i cobertes amb lloses.

Aquesta petita església originalment paleocristiana (segles IV-VI) i modificada en època visigòtica (segles VIII-IX) molt probablement va ser relegada a capella del cementiri quan a pocs metres a l'est es va construir l'actual temple de Santa Cristina. L'abandonament d' aquest cementiri també es creu que va propiciar l'abandonament de l'església, que es va acabar enfonsant i desapareixent, i que l’arqueologia recuperà a la dècada dels anys 60 del segle XX.

Sota el concepte “Emergint de la terra” l’estudi Capella-Garcia Arquitectura, format pels arquitectes Juli Capella i Miquel Garcia i la dissenyadora Cristina Capella, van projectar l’espai Ridaura, que disposa d'un espai polivalent, adequat a les funcions fonamentals d'un petit auditori: representacions escèniques, balls, petites fires, conferències, petites conferències, etc. Un sistema de seients desplegables permet netejar l'espai central de nivell, fent possible fins i tot l'entrada de vehicles.

Està format per dos volums juxtaposats que "llisquen" l'un contra l'altre, el principal per a la sala polivalent, que té capacitat per a 345 persones assegudes amb bona visibilitat, o es pot transformar en un espai sense obstacles. En paral·lel, un segon volum, més petit, serveix com a eix de comunicació i conté diversos serveis. La sala principal té una gran obertura darrere de l'escenari que emmarca, com un diorama, el bell paisatge boscós de les ribes del riu Ridaura. Hi ha cortines per enfosquir l'habitació quan sigui necessari. Un projecte concebut exclusivament per a aquesta ubicació amb el paisatge i la substància del lloc com a inspiració.

Descriure l’espai Ridaure és dir: “Un tros de terra verge es talla i s'aixeca, convertint-se en un sostre verd. La vegetació que hem "robat" del terra la restaurarem més amunt. Vist des del cel, l'edifici desapareix. L'elevació del terreny forma murs que sostenen la coberta i creen la forma de l'edifici. Són parets que han estat formades per la pròpia terra local barrejades amb ciment i grava, donant-li un color terrós, gràcies als pigments naturals. Com si la terra mateixa hagués sortit de la Terra per formar les parets i crear un espai habitable. El paviment interior també es resol com una superfície contínua senzilla, econòmica, amb graves i pigments que recorden el terreny original”.

Santa Cristina d’Aro era una de les estacions de la línia de ferrocarril de via estreta que unia Sant Felíu de Guíxols ambi Girona. La línia, creada per Joan Casas i Arxer i Enric Heria, fou inaugurada el 30 de juny de 1892 i va estar en funcionament fins al 1969. Inicialment aquesta via tenia 37 km de recorregut, però el 1924 es va perllongar fins al moll de Sant Feliu per exportar mercaderies. Va fer un gran servei a la comarca i a la indústria dels taps de suro de la zona, al mateix temps que oferia una sortida al mar als habitants de Girona i d'altres indrets no costaners.

Es tracta d'un edifici format per dues construccions, la principal que feia d'estació i una caseta on hi havia instal·lats els lavabos. L'edifici central és de planta rectangular i fet de maó, amb coberta a doble vessant i el carener perpendicular a les façanes principals. Presenta una disposició simètrica dels elements, amb dues entrades tant a la façana principal com a la posterior i finestres, totes elles amb emmarcaments de maó vist, seguint el mateix sistema que als angles de l'edifici i al basament.

L'estació fou restaurada fa uns quants anys, amb gestió de l'Ajuntament, instal·lant-hi el Centre Cultural. Actualment s'hi troba emplaçada l'Oficina de Turisme i l'antic recorregut del carrilet s’ha convertit en un carril bici, que va de Sant Feliu de Guíxols a Olot.

La major part de les cases que s'han conservat mostren a les seves façanes tipologies i elements que les situen cronològicament entre els segles XVII i XIX.

L'actual Biblioteca Baldiri Reixach ocupa l'edifici de l’antic Ajuntament. Aquesta va ser la seu de l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro des de la segregació del municipi, l'any 1857, fins a l'any 1939. Posteriorment va servir d'escola i cap als anys setanta va restar abandonat. L'any 1981 va ser restaurat i es va convertir en la Casa de Cultura del municipi i l’abril de 1983 es va inaugurar la biblioteca, que ara ocupa tot l’edifici.

Però no sempre són les grans arquitectures les que ens dirigeixen la vista, també una simple llinda amb una inscripció que ens fa recular en el temps i ens apropa als propietaris pretèrits de la casa o un rellotge de sol pintat com aquest que trobem al del carrer Pedró, de tipus vertical declinant, amb les línies horàries de 6 del matí a 5 de la tarda i una inscripció que diu “A 24 Abril De 1819. Rest. 1999", ens serveixen per enriquir la nostra visita.

A la plaça de Catalunya trobem l’edifici del nou Ajuntament de Santa Cristina d'Aro, als afores del nucli urbà, prop del riu Ridaura i de l'autovia C-65. L' edifici és de construcció recent i es caracteritza pels grans finestrals i per les nombroses columnes vermelles, una construcció que busca la funcionalitat de l’edifici.

L’antic Ajuntament de Santa Cristina d’Aro s’ubicava a la plaça Baldiri Reixac. Es tracta d’un edifici de característiques molt simples del que destaca el capcer esglaonat i el porxo davant la porta.

Curiositats

Santa Cristina d’Aro té una plaça dedicada al seu il·lustre compatrici Baldiri Reixac i Carbó, nascut a Bell-lloc d'Aro (Santa Cristina d’Aro) el 1703 i mort a Ollers (Vilademuls) el 1781, on exercí de rector de la parròquia des de 1730, però sobretot fou un gran pedagog. Quan es parla de pedagogia a Catalunya a l'època moderna i contemporània s'ha de parlar necessàriament de Baldiri Reixac i de la seva obra que publicà el 1749: “Instruccions per l'ensenyança de minyons”, un compendi universal propi de la Il·lustració. El llibre inclou una enciclopèdia, diccionaris i gramàtiques, un tractat de pedagogia i un manual d'instruccions de temes diversos.

Reixac defensava que els nois i noies havien d'aprendre cinc llengües, per aquest ordre: català, llatí, castellà, francès i italià; i va escriure la seva obra en català, d'acord amb els principis que defensava d'educar els infants en la llengua materna i no en llatí.

La Fundació Lluís Carulla, des de 1978, anualment atorga els Premis Baldiri Reixac que impulsen i reconeixen projectes educatius que donen resposta als reptes de l’educació des de les arts, la cultura i la llengua catalana, per una escola oberta, inclusiva i innovadora.