Passejada pel nucli històric de Sant Adrià de Besòs

El nucli antic és l'origen del futur desenvolupament urbà del municipi, el lloc on es con centra el poder primigeni amb l'església i el castell. Se situa a la part més septentrional del municipi, fent límit amb Santa Coloma de Gramenet i Badalona, i per sobre del Camí Ral o carretera de Mataró, antic brancal de la romana Via Augusta, que comunicava Baetulo amb Barcino. Els carrers urbanitzats al voltant de l'església són el carrer de Nebot; el carrer de Sant Isidre; el carrer de l'Orella; el carrer d'Andreu Vidal; el carrer de l'Església, que comunica directament l'església amb el Camí Ral; el carrer Major, on hi trobem Can Rigalt, fent cantonada amb el Camí Ral; el carrer de Les Monges; o el carrer del Besòs. També hi trobem el carrer de Sant Bonaventura, sense sortida, i espais com la Plaça de l'església o la Plaça d'en Joan Rovira i Costa o la Plaça de Dalt.

La part que conserva millor la tipologia pròpia del carrer de Nebot és el tram entre el carrer de Sant Isidre i el carrer d'Andreu Vidal (cases 8, 10 i 12). Són cases que consten de planta baixa i pis. Les cobertes són de teula a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal i les obertures es distribueixen homogèniament, a excepció de modificacions posteriors, amb una porta d'accés a la planta baixa i una finestra lateral. En planta pis, destaca el balcó amb barana de ferro. En aquest carrer s’hi trobaven fa uns quants anys els antics safaretjos de Sant Adrià.

El 16 d'agost de 1928, la societat Ateneu Adrianenc, fundada el 1925, comprà el número 7 del carrer Andreu Vidal a la senyora Lloberas, per construir l'actual seu. L’edifici consta de planta baixa i pis. El carener és paral·lel a la façana principal, i el revestiment d'aquesta és d'estucat en fred i pintada de dos colors, fent que ressaltin els elements en relleu com ara les cornises o el sòcol. Les obertures constitueixen els elements de composició vertical del conjunt. Les llindes de la planta pis estan remarcades mitjançant cornisa amb motllura d'estil clàssic. Durant la II República s’hi instal·là el Centre Republicà Federal Adrianenc.

El carrer Andreu Vidal era un carrer molt freqüentat perquè enllaçava amb la carretera de Santa Coloma de Gramenet . Al carrer se li dóna el nom d'Andreu Vidal entre el 1913 i el 1914, quan aquest industrial barceloní, propietari dels terrenys, decideix cedir-los gratuïtament a Sant Adrià per tal d'obrir el carrer Nebot fins a la vora del riu i poder-hi edificar uns safaretjos. Cal destacar els habitatges núm. 14 i 15 de carrer pels seus elements decoratius i el bloc d’habitatges de planta baixa i 3 pisos del núm. 40 del carrer, de composició simètrica A la planta primera hi trobem un balcó corregut, en canvi a la resta de pisos hi trobem dues balconades per planta. El parament és arrebossat i llis, pintat amb color ocre i les obertures de la primera i segona plantes, d'arc carpanell amb l'interior amb motius vegetals en relleu i un recreixement lateral motllurat. A la tercera planta els arcs de les obertures són de punt rodó amb clau central sobresortint.

El carrer de l'Església uneix l'antic centre de poder del municipi, en aquest cas bàsicament el civil i religiós concentrat en una sola persona i espai: l'església i el castell o palau episcopal que se suposa estaria en aquest mateix indret. Les cases que hi trobem ara corresponen a una tipologia característica dels segles XIX i XX, amb un marcat programa ornamental que embelleix les façanes, així com les obertures. Destaquen els edificis dels números 8, 10, 12, 14, 16, 18, 20 i 22; i  13, 15, 17 i 19. La tipologia més modesta del carrer es correspon amb cases de planta baixa i pis, amb la coberta a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, amb porta d'accés en planta baixa i, generalment, una finestra al costat. Aquestes reformes fetes a finals del segle XIX o principis del segle XX destaquen pel seu programa ornamental, que embelleix les façanes, així com les obertures. Destaca particularment la casa núm. 16-18.

El 25 de maig de 1885, l'Ajuntament, fins aquell moment amb seu a l'antic hostal (edifici del qual en tenia la propietat “per antiquísima i inmemorial possessió”), va acordar fer una permuta amb Agustí Lloberas per adquirir una caseta de la seva propietat, canviant-li aquesta per l'antic hostal, que tornà a agafar vida gràcies al nou propietari (Hostal de la Glòria) fins els anys 80-90 del segle XX, quan l’edifici de l’hostal definitivament es reformà per tal de convertir-lo en la Casa Consistorial. Funcionà com a tal fins l'any 1956, quan es va traslladar a l'edifici Polidor. Un frontó semicircular amb doble cornisa corona la façana principal. Aquesta doble cornisa emmarcava a la part central i corbada el text pintat de "CASA CONSISTORIAL".

Blocs d'habitatges entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos, caracteritzen l’avinguda Catalunya entre els núms. 12 i 18. Cada bloc està disposat simètricament a partir de dos eixos de verticalitat, definits per les obertures. En cada planta hi ha un balcó amb barana de ferro. Només trenquen aquesta uniformitat les plantes baixes, condicionades a comerços. El parament és arrebossat imitant carreus buixardats. Les obertures tenen un emmarcament recrescut i llis, amb llinda recta decorada amb l'interior còncau de petxina. El coronament és amb balustrada. El pintat dels emmarcaments es diferencia del fons més clar de la façana.

El trencadís de la plaça de Joan Rovira i Costa, queda delimitat, al nord-oest pel carrer del Nebot, al nord-est per la façana de ponent de l'església dedicada a Sant Adrià i pel sud-oest i sud-est amb els murs de tancaments de varies finques particulars. És justament a la part inferior d'aquests murs on es pot observar un mosaic mural format per trossos irregulars de ceràmica, típic de l'arquitectura modernista.

La composició permet obtenir un efecte visual semblant a les onades del mar. Els colors emprats són els blaus i blancs en diverses tonalitats. Consta de nou ones delimitades per un trencadís de rajoles de color blau fosc, perfilades a la part superior per una sanefa motllurada. Al seu interior, el trossejat de les rajoles blanques queda trencat per la decoració a base de composicions florals diverses fetes seguint la mateixa tècnica.

Entre la primera i segona onada, l'autor trenca a posta amb la composició general de l'obra per signar l'obra. La signatura “BIABYA, s'emmarca a l'interior d' una sanefa oval, de color blau cel, amb decorat de trencadís de filigranes del segle XIX recordant els seus famosos llangardaixos. A l'exterior, entre la segona i tercera onada, hi ha una circumferència perfilada per una motllura de color blanc. A l'interior, un trencadís esmaltat policromat, a base de motius florals, i la part inferior el cognom GAUDÍ, en memòria a l'arquitecte i innovador d'aquesta tècnica modernista que permet oferir colors vius, i alhora posar en valor la superfície llisa que quan incideix la llum, dona un efecte tridimensional.