Arquitectura i decoració de Sant Valentí ***

A l’entorn del tercer quart del segle XIII, l’església de Sant Valentí era un edifici de nau única capçada per un absis semicircular amb un transsepte de braços rectangulars no gaire simètrics. De tota manera tenim constància d’un edifici anterior aixecat ja des de l’any 1056.

La primera descripció detallada de l’edifici la tenim en una visita pastoral realitzada el 19 de juny de 1637, on hi havia Berenguer Copons.

L’església disposava de l’altar principal dedicat a Sant Valentí i quatre capelles laterals, dues a cada banda de l’edifici.

L’altar major estava ornat amb un retaule de fusta antic, daurat i pintat, amb una figura de Sant Valentí al mig, una marededéu o una santa a la banda dreta i una altra imatge, de Sant Sebastià, al cantó esquerre.

El retaule es completava amb altres taulons amb diverses representacions pictòriques que no s’especifiquen. L’ornamentació de l’altar major es completava amb una figura d’un Sant Crist, un ciri pasqual i dues brandoneres de fusta amb sis ciris grocs. A mà dreta d’aquest altar, al cantó nord del temple, es trobava la capella de Sant Sebastià que disposava d’un altre retaule també vell i molt antic.

Al costat d’aquesta capella, se’n trobava una altra dedicada a la Mare de Déu del Roser, amb un altar de pedra i un pali i cobrialtar de pell i or; el conjunt es completava amb un retaule que, a diferència dels anteriors, es deia que era nou a la moderna, Hi figurava la imatge de la Verge del Roser amb el nen als braços, de brillantor daurada; a més, hi havia altres retaulons pintats i decorats amb columnes de fusta daurada.

Al cantó sud del temple, ocupant l’espai de l’antic transsepte, es trobava una primera capella amb un retaule de fusta daurada i pintat, amb una pastera al mig en la qual hi havia la imatge de Santa Llúcia, titular de la capella, amb diversos taulons on es representaven els diferents martiris de la santa. Al mateix cantó, i davant de la capella del Roser, se’n trobava una altra dedicada a Sant Isidre, amb un altar de pedra, sense ara, i un quadre de tela representant el sant.

L’església va ser objecte d’una important reforma l’any 1773. Les millores van consistir en una renovació de bona part dels fonaments, els de les parets de llevant i ponent i els del campanar, que es van fer nous. Al mateix temps, es va sospedrar aquest darrer element, es va renovar la major part del portal principal col·locant-hi un nou marxapeu, es va repassar la teulada i s’adobà la volta de l’església; finalment, es va arrebossar tota l’església i el campanar.

L’any 1886 es va plantejar per primer cop que l’església era incapaç de contenir la meitat de la feligresia i que calia una ampliació. Finalment es va decidir la construcció d’una nova església parroquial que, per iniciativa del bisbe de Vic, Torras i Bages, es va erigir al costat del mas Gomà, on ell havia nascut. La nova parròquia va ser inaugurada l’any 1912. Des d’aquell moment l’antic temple fou abandonat i desafectat del culte.

La guerra civil del 1936-1939 va ocasionar-hi un seguit de desperfectes, i des d’aquell moment va passar a servir d’estable.