Cal Alçamora o cal Sarrallonga d'Anglesola

Es tracta d’un casal renaixentista reformat als anys quaranta aprofitant elements de l’antiga construcció que tenia porxos (els últims s’enderrocaren el 1936-1937). Se situa davant de l'església, i també és coneguda amb el nom de Cal Serrallonga. Fins als anys trenta del segle passat, aquesta casa tenia una porxada avançada davant del carrer i això resguardava la porta d'entrada, que mostra un arc rebaixat notable.

Havia sigut la casa de la família d'un notari molt influent al poble d'Anglesola, de nom Alçamora i de la seva dona Anna Maria. Tots dos van tenir un protagonisme destacat, ja que la darrera pubilla d'aquesta nissaga es va casar amb Josep Mestres, apotecari i historiador local. Autor d'un manuscrit que recull els fets més significatius de la vida en aquells temps i de la seva pròpia família. Fou alcalde del poble i també promotor de l'estació de ferrocarril, que es construí durant la seva governança. Aquest fet també va ser gràcies a la família Girona, que eren els amos del Castell del Remei. Aquests van ser els qui van finançar el canal d'Urgell, per tant, tenien molt poder.

Els senyors Girona havien viscut a Tàrrega, per aquest motiu la població targarina es pensava que la casa central del canal d'Urgell es construiria a la seva població. Finalment per raons de logística, la central del canal d'Urgell va acabar sent a Mollerussa. Llavors quan els senyors Girona arribaven de Barcelona a Tàrrega amb el tren, eren apedregats i insultats per la gent de Tàrrega. Els senyors Girona es van cansar d'aquesta situació tan desagradable, i per aquest motiu van parlar amb el senyor Mestre per fer l'estació a Anglesola, i així va ser. En part, també gràcies a la voluntat d'una part dels anglesolins, perquè molts altres no volien (es pensaven que matarien als infants, coses de la ignorància en aquells temps...). També va haver-hi una família que va donar el terreny. Explica la llegenda que aquests eren uns comerciants de Barcelona que es deien Sardà i es dedicaven a la compra i venda de farratges. Tot això va ajudar a donar un impuls a Anglesola i amb la vinguda del canal les possibilitats de crear aliments a la terra es van multiplicar. Principalment, va servir per recollir una part de la remolatxa de sucre que va durant una temporada molt llarga a aquest país. A Menàrguens hi havia una sucrera, on es portava gran part de la remolatxa que es feia a l'Urgell. Conta la gent més gran que van malmetre els camins que hi havia aleshores al poble, perquè els carros a ple hivern carregats de remolatxa feien malbé els camins i els feien intransitables. Al cal Modesto, un cas de l'estació, es dedicaven a proporcionar lloguers d'animals per poder ajudar als carros que quedaven clavats. És a dir, reforçaven el tir de cavalls amb un animal o dos i d'aquesta manera podien arribar a l'estació.

En definitiva, els Mestres van ser importants per aquests fets explicats anteriorment. I també per un altre relacionat amb el germà de Josep Mestres. El nom del seu germà era Francesc Mestre, prevere i professor de la universitat de Cervera. Aquest quan podia venia a Anglesola a ajudar a la vida pastoral del poble i al que convinguis. Va ser el promotor d'una capella que es va fer a la Serra, igualment desapareguda, però encara n'hi ha alguna pedra escampada pel poble. Sempre disposat a ajudar a tothom.

Així doncs, Francesc Mestres fou la víctima rebotada de l'afer del Palabra, un personatge molt conegut a la vila. En aquells temps, un capellà del poble va fer canviar a favor seu el testament de la mare del Palabra i aquest va dir que el mataria. Això era conegut per la gent, fins a tal punt que inclús hi havia una cançó que ho explicava. Aquest capellà tenia un problema en caminar, era garrell i això li ocasionava dolor, amb aquesta excusa s'estalviava d'assistir a algun Via Crucis i processons. Durant aquell Dijous Sant havia d'oficiar aquests actes i estava indisposat, llavors, va suplir-lo el capellà de Cal Mestres. Tot el poble anava ple que seria en aquell moment i, el Palabra, va malferir al Capellà de Cal Mestres per error, provocant-li la mort uns dies després. (Any 1892).

L'advocat defensor del Palabra va ser en Magí Morera i Galícia, autor del poema "El Campanar de Lleida". Advocat considerat mediàtic, perquè no solament va defensar el Palabra, sinó que també va defensar altres casos que eren perduts. Com per exemple, el crim espantós del Tarròs, quan va morir una nena en mans d'un mosso i també un altre crim sobre un bandoler de Castellserà.

Existeix també una anècdota interessant relacionada amb Josep Mestres. Un dia estava a la seva rebotiga de la farmàcia juntament amb nobles del poble fent tertúlia. Quan va ser l'hora de dinar va baixar la minyona i va dir, "senyor hipotecari, la perdiu ja està a punt", referint-se que s'havia d'acabar la tertúlia i anar a dinar. Mentre Josep Mestres i la minyona pujaven cap a dalt, ell li va dir "no dona no, avui m'has disgustat molt. No s'ha de dir la perdiu, s'ha de dir les perdius." La minyona, doncs, ho van tenir molt present, de segur que era llesta. L'endemà, quan ja era l'hora de dinar la minyona va dir "Miri senyor Josep, els bous ja estan a punt". Va voler arreglar la cosa, i finalment ho va xafar a base de bé.