Castell de Requesens a la Jonquera ***

La construcció del castell de Requesens s’inscriu en les disputes entre els comtats d’Empúries i de Rosselló arran de la seva separació a finals del segle X. Els comtes de Rosselló en mantingueren el domini, devent fidelitat al comte d'Empúries i també al vescomte de Peralada, fins a la seva extinció. Diferents castlans tingueren el castell pels comtes rossellonesos.

Durant el segle XII, els enfrontaments entre nobles foren nombrosos, fins al punt que per  pacificar la zona, el nou senyor del Rosselló, el comte-rei Alfons el Cast, renuncià llavors als drets que li corresponien sobre Requesens a favor del comte emporità, que n'obtingué així el ple domini. Del castell protagonista d'aquests fets queden molt poques restes, situades a la zona del recinte superior, que en el segle XIII, en construir-se el nou recinte exterior, es coneixia com a fortalesa major o de dalt.

A finals del segle XII i durant el segle XIII apareixen documentats diferents individus cognomenats Requesens, que foren castlans o senyors del castell pel comte d'Empúries. A partir de 1402 el castell passà als vescomtes de Rocabertí (després comtes de Peralada) que en mantindrien la possessió fins a finals del segle XIX.

Entre 1893 i 1899 fou totalment reconstruït pels seus propietaris, els últims comtes de Peralada residents al territori (Tomàs de Rocabertí i la seva successora Joana-Adelaida), amb la intenció de convertir-lo en residència vuitcentista d'estiu i d'acord amb els criteris neomedievals llavors en voga, tal com havien fet també al castell de Peralada.

El mestre de cases Alexandre Comalat, reconstruí les encara visibles restes de l'edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit amb la qual havia estat construït, de manera que actualment és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV.

El mestre de cases Alexandre Comalat, reconstruí les encara visibles restes de l'edifici medieval amb el mateix traçat i la mateixa pedra de granit amb la qual havia estat construït, de manera que actualment és molt difícil distingir la part original de la reconstruïda. De l'edifici medieval sembla que persisteixen poc més que uns panys de baluards, la torre quadrada del nord i una part de la porta del recinte superior, datables dels segles XII-XIV.

Al recinte inferior destaca l'àmplia capella, dedicada a la Mare de Déu de la Providència (però antigament, a sant Romà), en la qual es reaprofitaren elements romànics d'altres edificis de la zona (els arcs de la portalada de Santa Maria de Requesens) i de procedència francesa (el timpà i els relleus de sobre la porta), les cavallerisses i diferents reixes de forja que imiten motius de reixes medievals de la catedral de Barcelona. També hi ha alguns edificis de servei, entre els quals unes cuines i el que durant l'última postguerra serví d'hospital militar. El segon recinte, més limitat, té una atractiva porta fortificada.

El recinte noble o superior inclou diferents estances, la gran sala (actualment tancada), amb una xemeneia de pedra i uns finestrals amb uns porticons que es veuen de lluny, molt teatrals i característics, i una torre talaia rodona (també inaccessible), que és el punt més elevat del monument.

La  mort de Tomàs de Rocabertí i la de la seva successora Joana-Adelaida, els anys 1888 i 1889 respectivament, sense hereus directes, feu que els títols nobiliaris passessin al seus nebots (els Sureda, succeïts pels Fortuny i finalment pels Montaner) i al marquès de la Torre el patrimoni, que s’anà venent successivament, amb interès sobretot per part dels compradors per l’explotació del bosc.

El 1936, a l'inici de la Guerra Civil espanyola, va ser brutalment saquejat per activistes de la CNT-FAI. Després de la guerra, el 1942, es va tornar a vendre la propietat i el  castell l'ocupà un destacament militar durant tots aquests anys amb l'objectiu de controlar l'activitat dels maquis. Els militars van modificar algunes dependències (s'hi instal·laren cuines i un hospital militar) i van malmetre els interiors i alguns merlets.

El 1955 fou venut a Ramon Esteba i Josep Pijoan, els descendents dels quals encara el posseeixen. La manca de recursos va fer que el castell romangués deshabitat. Una festa il·legal que va acabar en incendi i diverses bretolades han afectat diverses estances. Malgrat la manca de recursos dels seus propietaris i d’interès per part de les institucions, el castell de Requesens constitueix un dels millors exemples d'arquitectura neomedieval que es conserven a Catalunya.

Curiositats

La fortalesa ha despertat un ric imaginari de llegendes. Així es diu que en certa ocasió en què el castell patia un furiós setge dels seus enemics, que esperaven rendir-lo per fam, els defensors oferiren a l'adversari un suculent convit amb peixos frescos pescats en un riu subterrani que corre sota els Pirineus i desemboca al cap de Creus, completament ignorat pels assetjadors que, completament descoratjats, aixecaren el setge.

També es diu que un passadís subterrani de grans dimensions comunicava el castell amb el vessant N de la serra de l'Albera, i que al castell de Requesens hi habitaven la dona i les filles d'un gegant que era set vegades més alt que la torre més alta de la fortalesa i que era amo i senyor de tot el Pirineu.