Castell-monestir d'Escornalbou ***

El castell-monestir d’Escornalbou fou construït sobre les restes d'una fortalesa romana del segle III, que després van ocupar els sarraïns al segle VIII, donant-li el nom de Zalòquia ("guaita"). Aquesta fortalesa depenia del valiat musulmà de Siurana. El 1166 el rei Alfons I, que el dia de Sant Miquel de 1162 havia conquerit aquesta terra sota el comandament d’Arbert de Castellvell, senyor de Siurana,  feu donació del lloc i antic castell d'Escornalbou, aleshores destruït i deshabitat, al dit senyor amb la condició de repoblar el lloc i bastir al cim un convent de canonges agustins sota obediència de l'església de Tarragona, tasca repobladora que recaigué en Joan de Sant Boi.

Es creava així la baronia d'Escornalbou, una jurisdicció senyorial centrada en el castell i monestir d'Escornalbou, vinculada per la corona als arquebisbes de Tarragona i què comprenia, a més del castell-monestir, els pobles de Colldejou, Vilanova d'Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, Pradell de la Teixeta, la Torre de Fontaubella, l'Argentera, Rifà de Peu, la Torre de Rafellí i l'Arbocet, sota l'autoritat d'un batlle general de la baronia amb un tinent de batlle per cada un dels llocs.

A l'entrada del conjunt d'Escornalbou, un relleu emmarca una lletra tau majúscula (T), símbol de l'arquebisbat de Tarragona, amb la data de 1912. En les actuals construccions resten incrustades restes de les fortificacions romanes, com un tram d’un km de muralla; també hi ha una escultura que representa un cap de bou. La part més antiga del castell correspon al segle XII, malgrat que el relleu que remata l'arc gòtic d'accés al recinte pugui ser anterior.

Prop del cim de la muntanya, s'hi va bastir un convent amb església fortificat aprofitant restes romanes. El 1198 l'arquebisbe Ramon de Castellterçol va establir que el prior del convent seria canonge amb veu i vot al capítol de Tarragona. El 1219 els canonges van nomenar prior perpetu l'arquebisbe de Tarragona i successors, càrrec que a partir de llavors quedà vinculat a la mitra igual que la baronia. L’església fou consagrada el 1240. La canònica, però, no prosperà i malgrat l’intent de reforma del 1387 no es pogué aturar el seu procés d'abandonament. Quan el 1393 es va haver de comprar el perdó reial pel maltractament infligit als jueus el 1391 al territori de la baronia, ja llavors el convent estava en decadència i gairebé abandonat.

El castell-monestir d’Escornalbou patí al llarg dels segles les vicissituds de la història.  Durant la Guerra Civil Catalana (segle XV) s’enderrocà la muralla i va haver de ser reconstruïda. El segle XVII patí les conseqüències de la Guerra dels Segadors, amb diferents ocupacions de tropes castellanes, catalanes i franceses que n’ampliaren les seves fortificacions. El 1648 el Papa va autoritzar a establir-s’hi als franciscans observants. El 1654, el veguer del Camp de Tarragona ordenà que 70 homes de Riudoms, Mont-roig, Reus, la Selva, Alcover, les Borges, Riudecanyes, Botarell, Vinyols i Montbrió enderroquessin les fortificacions.

Al segle XVIII durant la guerra de Successió, la baronia va prendre partit pel bàndol perdedor austriacista. A la guerra del francès els franciscans d'Escornalbou participaren en la lluita contra les tropes napoleòniques i això va costar al castell-monestir un saqueig el gener del 1811. Els frares franciscans, posicionats com a ferms defensors de l’absolutisme de Ferran VII, van viure així uns anys de treva si exceptuem l’any 1822 que el govern constitucional va clausurar el convent.

El 1835 amb la desamortització de Mendizábal els franciscans van abandonar Escornalbou. Antoni Pons relata com a membre de la Milícia que el 24 d'octubre de 1835 va sortir de Reus amb 200 soldats i una companyia de Miquelets per anar a cremar el convent. Van posar foc a l'església i l'endemàvan col·locar diverses càrregues de pólvora i van volar l'església i el que quedava del convent. Durant les Guerres Carlines les estades esporàdiques que hi van fer els escamots lliberals i carlins, la voladura d'una part de l'església ja malmesa a conseqüència d'un terratrèmol i l'espoliació a la que va estar sotmès per part dels veïns i delegats del govern, va acabar de deixar el castell-monestir en un estat totalment ruïnós.

El lloc fou adquirit l’any 1843 pel vicecònsol d'Anglaterra a Tarragona John Bridgman per a fer-ne explotació de les mines de barita. La seva petja al lloc es traduí en la conversió de l'església en corral i el castell en la casa del pastor. En aquest indret, l'industrial reusenc Macià Vila (Sisos), íntim amic del General Prim, hi va muntar una fàbrica de batre moneda falsa de peces de sis rals.

El 1910 Eduard Toda va comprar el castell i va portar a terme la seva reconstrucció, que va durar fins al 1924. Eduard Toda seguí unes directrius més aviat capricioses, totalment diferents de les proposades per l'arquitecte Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s'inventà torres d'un exòtic aire medieval i convertí el claustre, que trobà desmuntat, en mirador cap a la plana del Camp de Tarragona, convertint la sala capitular romànica en capella. En aquesta intervenció modernista/historicista subsistiren elements originals com el portal d'entrada, l'església romànica -de volta de canó amb capçalera carrada- suprimint el campanar, el porxo de l'entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana.

A l'interior de la part d’habitatge s'hi apleguen interessants col·leccions de gravats, ceràmica i objectes de tota mena, així com una notable biblioteca. La visita de l’habitatge d’Eduard Toda ens permetrà observar com era una casa senyorial de principis del segle XX.

La reconstrucció d'Eduard Toda incorporà unes cares a llocs estratègics de la fortificació, amb l'esperit que exercissin de "guardians protectors", possiblement importats de la Xina. Aquests rostres encara es poden veure, per exemple havent-ne un al costat de la porta de la casa senyorial. El 1926, Toda va cedir l'edificació al Bisbat de Tarragona, que el 1941 la va vendre la família reusenca d’industrials avellaners dels Llopis. El 1979, els Llopis es van vendre la propietat al Banc Urquijo, i aquest a la Generalitat i la Diputació de Tarragona el 1983. Entre 2021 i 2023 va estar tancat al públic per obres de remodelació.