Escultura en homenatge al Ball de Gitanes de Sant Esteve de Palautordera

Escultura de ferro forjat construïda l'any 2019 per Marc Herrero Baró amb el Ball de Gitanes de Sant Esteve de Palautordera com a protagonista. L'escultura destaca els elements singulars del ball que anuncia l'arriba del Carnaval: partitura amb la música, camals amb cascavells, castanyoles, màscares, espardenyes, enagos, cintes i cinturons, barrets i picarols, clavells i mimoses i faldilles de mil colors.

Segons informa l'Ajuntament el Ball de Gitanes és "d’origen incert, però amb una clara influència vuitcentista, el ball de gitanes té una gran tradició al Vallès. Malgrat el nom, més que un ball, es tracta d’un espectacle format per diverses danses que es ballaven durant les festes de carnaval.

A Sant Esteve s’havien deixat de ballar als anys vint. Una colla de gent van voler recuperar-ne l’esperit. Després de parlar amb els avis que les havien ballat i recollint informació de com es feia antigament, es va poder reprendre aquest costum durant les festes de carnaval de 1980. L’entusiasme del poble i de tots els participants ha permès la continuïtat fins a l’actualitat.

Cap a les 11 h del matí del diumenge de carnaval els músics, acompanyats dels balladors i dels diablots, comencen la cercavila per anar recollint tot el que la gent ofereix per a fer l’aperitiu a la plaça un cop acabada la ballada (els àpats comunitaris constitueixen una de les característiques que hem volgut recuperar). Es visiten totes les cases que volen col·laborar-hi i, a canvi, se’ls dóna un pom de mimosa i un recordatori, que són uns dels símbols de la festa. La música en directe és una de les condicions per poder ballar gitanes.

El Capità damunt del seu cavall ben guarnit fa l’entrada a la plaça i en pren possessió en representació de la colla. Dos o més homes disfressats de velles, que representen els reis que presidiran i comentaran la festa, ballen carregats d’ironia i de burla com escau al carnaval. La seva identitat i la seva representació sempre és un secret per a tothom molt ben guardat fins a l’últim moment. Entren els diablots fent petar les xurriaques, engrescant la gent i marcant l’espai on es faran les danses. Durant la resta de la ballada es dediquen a molestar el públic, a fer entrebancar els balladors o, fins hi tot, a prendre’ls el lloc.

Els nens comencen la ballada, és una mostra de la vida que té la festa i que n’assegura la pervivència. Entren les colles dels “joves” i dels “grans”. Els balladors fan la seva entrada seguint els qui aquell any fan de nuvis. Les noies amb les faldilles virolades, i els nois, amb els seus camals de cascavells, van enllaçant totes les danses: part de tres, les estrelles, la catxutxa, el xotis, la jota i altres danses que hem anat afegint al llarg de tots aquests anys —amb un petit descans per veure un got de ratafia. L’any 1994 s’hi va afegir el “ball pla” amb la intenció que el públic pugui entrar a la plaça i participar-hi de la mà dels balladors.

Una de les característiques principals de la nostra ballada és la capacitat acollidora d’un espectacle que permet que tothom, sense límits d’edat ni de procedències, pugui participar de la festa. Hi participem des de nens de tres anys fins a joves que ja tenen néts; des de gent que ha viscut tota la vida a Sant Esteve fins a aquell conciutadà vingut d’Escòcia; des del fuster, músic o alcalde, fins al mestre, diputat o botiguer. Al mig de l’hivern, en una plaça més d’una vegada coberta de neu, hi ha una festa de colors, de balls, de mantons de Manila, de somriures de felicitat, de faldilles que voleien, de poms de mimosa, de barrets amb plomes, de camals de picarols i de castanyoles. I tots, balladors i públic, amb una idea compartida: les ganes de fer festa i de gaudir d’un espectacle que hem construït col·lectivament."

Curiositats

Marc Herrero Baró també és autor de l'escultura d'acer corten ubicada a l'Avinguda de Lluís Companys, dedicada a quatre jugadors (Marc, Quim, Francesc i Oriol) del Club Handbol de Sant Esteve de Palautordera que van morir en un accident de trànsit el 13 de febrer de 1999.