Església de Santa Maria a Santa Maria de Meià ***

L'església i el monestir de Santa Maria de Meià són dos edificis aïllats que estan units per un pati interior. L’església és un temple d'una sola nau amb el cementiri al costat nord, mentre que el monestir, al sud, és un edifici quadrangular amb diverses estances adossades a ponent.

L'església de Santa Maria de Meià, bastida com a església prioral a la segona meitat del segle XVII en substitució de l'edificació romànica, consta d'una nau amb capelles laterals que es comuniquen. De l'antiga església romànica només en queda el mur del migdia que dona cap al monestir, amb una petita porta de mig punt, cegada, així com l'arcada que donava pas al braç del creuer de migdia (que es troba tapiada amb tombes medievals que hi havia a l'antic temple). També es conserven uns fragments de la volta del cimbori, vuitavat, al darrere del campanar modern fet a l'inici del segle XX.

L'església està coberta amb volta de canó. A l'exterior destaca el volum de la nau, més alta, coberta a dues vessants. Sota el ràfec de la teulada de la nau corre una filera de petites finestres d'arc de mig punt, obertes a un parament irregular que contrasta amb el de la façana, de carreus ben escairats. El campanar, adossat a l'esquerra de la façana, constitueix un cos avançat respecte al frontis de la façana. Fou acabat modernament (1908), i és format per un primer cos de planta quadrada i un segon de planta octogonal, amb pilastres cantoneres que flanquegen obertures d'arc de mig punt amb ulls al capdamunt a quatre dels costats. És coronat per una cúpula semiesfèrica i una creu de pedra.

L'actual església parroquial substituí i absorbí l'antiga església prioral, l'orientació de la qual capgirà. Els seus elements ornamentals barrocs -retaule, orgue, cor i pintures- foren destruïts el 1936. Encastats en el mur lateral de l'església de Santa Maria de Meià s'hi troben cinc sepulcres medievals, que podrien ser dels segles XII-XIII.

El monestir de Santa Maria de Meià va ser fundat al segle XI per Guillem, senyor de Meià. L'any 1050 fou destruït per una ràtzia musulmana i després refet. L'any 1080 l'Abat Pere, l'uní a Sant Serni de Tavèrnoles introduint la regla benedictina. Al 1094 l'ardiaca Ermengol el convertí en monestir femení. Al 1210 l'església fou reconstruïda per l'abat Bertran, depenent de Ripoll. Tenia un prior, tres monjos, vuit canonges i una confraria d'oblats.

Es tracta d'un edifici quadrangular adossat al lateral sud de l'església, amb diverses estances adossades vers ponent, que li confereixen una planta en forma d'"L". Consta de soterranis amb voltes romànico-gòtiques, planta baixa formant un pati amb església i planta noble amb finestres i grans balconades. La porta més antiga, porxada, dona als cellers, que cellers tenen un entramat de voltes de canó i apuntades. La coberta té un ràfec de rajols i teula àrab. La porta principal, amb grans carreus de pedra té forma gairebé rectangular amb la llinda arquejada. A la banda de ponent hi ha una torre quadrada de pedra picada.

Entre 1880 i 1936 es convertí en la casa del rector. Durant la guerra civil el monestir es convertí en hospital militar. Passada la guerra tornà a ser de nou la rectoria, fins que des de 1954 es convertí en una casa de colònies de l'Acció Catòlica de Balaguer. Avui està gestionada per la Fundació Pere Tarrés.