L’any 957 Ricarda i Sala, el seu marit, cediren al monestir que havien fundat a Sant Benet de Bages, per a remei de la seva ànima “…ipsum nostrum alaude quem abeo in comitatu Bisuldunense in valle Basso que mihi advenit de viro meo condam Alienardi. Id est villa Presas”.
A l’acta de consagració del monestir de Sant Benet de Bages de l’any 972 s’esmenta la parròquia de Sant Pere de les Preses com a possessió d’aquest cenobi, al qual restà lligada fins a l’exclaustració del 1835. Així doncs, des del segle X el domini jurisdiccional del lloc i l’església de les Preses pertanyé als abats de Sant Benet, tot i que rivalitzaren freqüentment amb els vescomtes de Bas pels drets senyorials d’aquest lloc.
La primera església parroquial de Sant Pere de les Preses fou consagrada l’any 1119 pel bisbe de Girona Berenguer Dalmau, el qual ratificà la subjecció del temple al monestir de Sant Benet de Bages i correspongué als abats la provisió de rectors d’aquesta parròquia.
L’església parroquial de Sant Pere de les Preses no conserva actualment cap element constructiu d’època romànica, ja que l’edifici sofrí nombroses transformacions a través dels segles. Els terratrèmols de 1427 i 1428 van esfondrar la volta, i els murs van quedar força esquerdats. La reforma més important fou la que es feu al segle XVIII, la qual convertí l’església en una construcció de tres naus, dins l’estil neoclàssic segons el projecte de l'arquitecte acadèmic Andreu Bosch i Riba. Així l’any 1784 es beneí l’absis i entre 1785 1812 es construí la nau.
L'any 1852 es restaurà. A començament del segle XIX es va construir el campanar de llevant, es va arranjar la façana i es va fer l’escalinata amb l’entrada principal actual. A principis del segle XX Albert Paluzie va portar a terme algunes reformes. Així el 1905 va reformar el campanar existent i el 1906 la façana i, va començar el campanar de ponent, que es va acabar el 1911. El 1929 Rafael Masó va reformar i restaurar la nau, data que figura en el fris pintat de la nau, alhora que construí el cor.
L’església consta de tres naus amb capçalera recta, separades per robustes columnes toscanes i arcs formers de mig punt; la central està coberta per una volta de llunetes; té transsepte amb una cúpula sobre petxines al creuer; l'atri està separat de les naus per un digne mur vidriat amb marcs i portes de ferro.
Els seus murs són de carreus grisos a la part baixa i més clars a la superior. El frontis es troba flanquejat per dos campanars amb detalls modernistes; hi té un portal rectangular cobert per un ampli ràfec; per damunt d'ell apareix un òcul motllurat i una cornisa angular amb motllures i una creu metàl·lica al cim.
Els campanars bessons estan coronats per unes destacades cornises, un tambor i per cúpules de racó de claustre recobertes de ceràmica vidriada en blau fosc i dibuixos en groc; uns pinacles coronen els cims. L'esfera d'un rellotge al campanar de l'esquerra es troba sota la cel·la a la cara frontal.
El temple a l’interior guarda una imatge de sant Pere obrada a l'escola salesiana de Barcelona que presideix l'altar major i un Sagrat Cor de talla obra de l'escultor Fluvià a un altar lateral. La creu gòtica de plata del segle XVI, que ja figurava en l’inventari d’objectes litúrgics de 1582, obra de l’argenter olotí Gabriel Llombardia, presideix l’altar major.
Amb l’esclat de la guerra civil, aquesta església va ser saquejada. Durant la primavera de 1938, l’església de Sant Pere va servir com a dormitori per a un o dos escamots de les Seccions Especials de la XVª Brigada Internacional. A partir de 1939 es va portar a terme l’última gran restauració de de tota l’església.
