Església parroquial de Sant Tirs d'Oliola ***

L’església parroquial de Sant Tirs d'Oliola, a pocs metres de les ruïnes del castell, és un temple romànic que per les seves característiques constructives i ornamentals s’inscriu sense cap mena de dubte dins les formes evolucionades de l'arquitectura llombarda de fi del segle XI o principi del segle XII.

La primera referència documental es remunta al testament de Pere Miró, datat el  7 de juliol de 1061, en que dona la meitat dels seus béns per l'obra de l'església de Sant Tirs, ja esmentada com a parròquia. L’església “Sancti Tirsi de Uliola” o “Sancti Tyrsi Uliole” surt esmentada en diferents donacions fetes per particulars a l'església en disposicions testamentàries: quatre mancusos per misses (1080-1100), vuit sesters d'ordi (1101), una part dels béns mobles (1119), una vinya i una coromina (1164). D'altra banda, el rector d'Oliola figura mencionat en la relació de la dècima recol·lectada el 1391 a la diòcesi d'Urgell.

Es tracta d’un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals que arrenquen de sengles mènsules sense pilars. La nau és capçada a llevant per un absis semicircular unit a la nau per un arc presbiteral ara emmascarat pel regruix intern dels murs.

L'absis s'acompanyava d'una antiga cripta de volta d’aresta suportada per semi-pilastres adossades als murs perimetrals i dues parelles de columnes de les quals es conserven les bases i els elements d'un fust octogonal. A l'absis, decorat amb motius llombards d'arcuacions, en series de dues entre lesenes, s'obren tres finestres de doble esqueixada  i en el seu sòcol, al nivell de la cripta, n'hi ha tres més del mateix tipus.

La porta s'obre en la façana oest, resolta amb un arc de mig punt amb arquivolta llisa on hi ha un carreu molt erosionat amb decoració escultòrica. Al centre de la façana sud es conserva una altra porta, paredada que seria semblant a l’anterior. Les façanes són mancades d'ornamentació. Únicament dues finestres de doble esqueixada al mur sud trenquen la uniformitat.

A l'extrem sud de la nau s’aixeca el campanar de torre de planta quadrada que comunica amb l'interior de la nau, i evidencia reformes sobre una base romànica que deixa veure part de les arcuacions llombardes. Està rematat per una coberta en piramidal. L'aparell, molt regular, és format per carreus petits de pedra sorrenca, que encara que erosionats deixen veure que eren ben escairats i treballats amb tallant, disposats en filades molt ordenades.

L'església fou modificada i ampliada al segle XVIII. A aquest moment podrien respondre diferents remodelacions que patí l’edifici, entre les quals s'enguixà tot l'interior, s'obriren capelles en els murs laterals, es construí un cor a l'extrem de ponent i el va estrènyer la nau en la seva unió amb l'absis per tal de suportar un cimbori. També podria correspondre a aquest moment l’ull de bou que s’obre a la façana oest i que podria ser la reforma d'una finestra original.