El monestir trinitari de Ntra. Sra. Dels Àngels d’Avinganya es troba a garbí de la vila de Seròs. La cronologia del conjunt marca tres períodes diferenciats, els segles XI-XII com a torre islàmica, els segles XIII-XIX, fins la desamortització de Mendizábal, com a casa i monestir trinitari i a partir de 1996 com a centre d’arqueologia.
Pere de Bellvís , senyor del lloc de Vinganya o Avinganya, recuperat als sarraïns el 1149, en agraïment als trinitaris, gràcies a la intervenció dels quals fou alliberat dels àrabs que l’havien fet presoner, el 1201 feu donació a Joan Mata, en representació dels trinitaris, d’una torre islàmica i els seu terme perquè hi establissin un convent.
Funcionalment i estilística, el monestir d’Avinganya presenta dues parts diferenciades entre sí, l’àrea religiosa formada pel temple, consagrat el 1202 pel bisbe de Lleida, i el campanar i l’àrea residencial de la comunitat, formada pel claustre i els edificis que l’envolten per tres de les seves bandes. Avinganya fou el primer establiment trinitari de la península.
La part religiosa d’aquest conjunt monàstic abraça una cronologia que va del segle XIII quan s’estableix la comunitat trinitària fins el segle XVIII, malgrat que entre la guerra de la Independència i la desamortització de Mendizábal hi hagué encara un curt espai de temps que s’ocupà l’espai.
Originalment era un temple romànic d’una sola nau, capçada a llevant per un absis pla amb dos contraforts exteriors. El segle XIV es construiren dues capelles gòtiques, la capella del Sant Crist a la banda del claustre, com a panteó particular de Berenguera de Montcada i la monumental capella de Ntra. Sra. Del Remei, de perfil poligonal amb contraforts exteriors, coberta amb volta de creueria, com a panteó familiar dels Montcada.
Els segles XVII-XVIII es portaren a terme reformes al temple: la construcció del campanar de torre quadrada, els dos trams de volta de creueria del temple i el canvi d’orientació de l’altar que passà a ponent, obrint-se una porta barroca a llevant entre els absis romànics, de la qual el segle XX desaparegueren les columnes que la flanquejaven. A aquest últim moment correspon també la construcció del claustre i les dependències annexes al mateix.
El conjunt entrà en decadència a partir del saqueig que va patir durant la guerra del francès i amb la desamortització de 1835 va passar a mans particulars, restant abandonat i a expenses de continus espolis i destrosses fins l’any 1986 en què començà la seva recuperació del lloc fins a convertir-se en el Centre d’Arqueologia d’Avinganya.
