Nucli històric de Portbou

Com no podia ser menys el nucli històric està carregat de vivències que han deixat la seva petja al seu entramat urbà. La nostra atenta mirada ens permetrà copsar edificis carregats d’història i d’art, i també de monuments que dibuixen la fesomia d’aquest poble empordanès.

Les Antigues Escoles o Antic Ajuntament és una obra modernista de planta baixa i dos pisos envoltada de jardí, i closa per una tanca d'obra i forja, amb pilars d'obra coronats per escates de ceràmica vidriada. Presenta tres crugies.

A la façana principal  a la crugia central trobem porta d'entrada d’arc trilobulat a la planta baixa, un balcó corregut amb dues obertures també d'arc conopial de vèrtex quadrangular al primer pis i un òcul decorat al segon. La resta d’obertures que presenta l’edifici són finestrals d’arc mixtilini, emmarcades amb una motllura de gran amplada.

La coberta és plana amb barana d'obra envoltant la terrassa, amb decoracions florals dins de semicercles. En diversos punt de la façana hi són presents decoracions amb ceràmica vidriada i en guix, formant sanefes o com a elements individuals, alguns de temàtica floral.

Ca l'Huguet és un habitatge unifamiliar aïllat  modernista, de planta baixa i dos pisos, envoltat de jardí amb tanca de forja. Presenta la façana arrebossada i pintada amb obertures emmarcades en pedra.

Les més decorades són les de la planta baixa i el primer pis. Destaca la tribuna sobresortida de la planta baixa que es converteix en terrassa de la primera planta.

Can Nouvilas és un edifici cantoner neoclàssic de planta baixa i tres pisos amb coberta plana. Les façanes tenen obertures rectangulars de balcó i finestra, amb decoracions de motlures, i grans esgrafiats verticals de motius vegetals. La planta baixa ha estat desvirtuada pel local comercial que l'ocupa. El terrat presenta barana d'obra amb gerros decoratius ceràmics.

La Casa Gran està situada dins del nucli urbà de la població de Portbou, a la banda nord-oest del terme, amb la façana principal a l'avinguda de França i la posterior a les vies del tren. Segons el fons documental del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) aquest edifici és una construcció del segle XIX. És un conjunt de planta rectangular format per sis cases adossades, amb les cobertes de teula de dues vessants i distribuïdes en planta baixa i dos pisos. Les dues cases situades als extrems del conjunt, amb les cobertes disposades en perpendicular a la resta, són de planta quadrada;  els altres quatre habitatges, de planta rectangular, tenen cinc crugies paral·leles a la façana principal.

Totes les obertures del conjunt són d'arc rebaixat, amb els emmarcaments bastits amb maons. Les del pis superior són de mida més petita que la resta. Una motllura decorativa horitzontal recorre la divisòria entre els diferents nivells. L'edifici està coronat per un ampli ràfec doble de dents de serra, trencat per petites finestres amb cobertes de dues aigües, que sobresurten del recorregut. La construcció presenta la resta de paraments arrebossats i pintats.

El Centre Civic o Ca l’Herrero és un edifici d'estil modernista que fou restaurat cap al 1995. Antigament havia estat seu d'una agència de duanes, quan el nucli es trobava en el seu punt àlgid de creixement. Més tard es convertiria en un Centre Cívic i Social que actualment acull la Llar de Jubilats, la Fundació Walter Benjamin, la biblioteca, una sala de reunions i exposicions i diverses sales multifuncionals.

De planta rectangular,  consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a base de terrat voltat de balustrada. Les façanes tenen els elements de reforç i de sustentació de pedra, destacant en relleu sobre la resta dels panys de paret que són arrebossats.

Les obertures són de llinda: finestres balconeres a la planta baixa, balcons al primer pis i finestres més petites a les golfes. El ràfec de la teulada, d'una certa volada, és sostingut per mènsules grans decorades amb relleus esculpits. El jardí resta tancat per un clos i una porta de ferro.

La Font dels Ninots és una font pública noucentista molt popular i d'estructura totalment escultòrica, fou construïda el 1922 per J. Albareda i E. Pastoret. És formada per una base força alta de la qual surt una mena de cova d'on neix el broll d'aigua.

La coberta de la cova és sostinguda per un parell de columnes d'estil clàssic, amb capitell de volutes i fust cilíndric. Al damunt de la roca de la cova hi ha un grup escultòric format per tres nens, dos d'ells asseguts i l'altre dempeus.

El Mercat Municipal, situat entre el passeig d'Enric Granados, la plaça de l'Abat de Sant Pere de Besalú i el carrer de l'Escultor Frederic Marés, és un edifici aïllat de planta rectangular amb la coberta de teula de quatre vessants i distribuït en dos nivells. La construcció està bastida en maons, amb diversos trams del parament arrebossats i emblanquinats. S'obre a l'exterior mitjançant arcs escarsers sostinguts per pilars quadrats bastits amb plaques de pedra. La façana principal, orientada a tramuntana, està formada per un porxo de les mateixes característiques que l'anterior, el qual ha estat tapiat a les façanes de llevant i migdia per guanyar espai interior. El nivell superior de la construcció, de dimensions més petites que la resta de l'edifici, presenta obertures ovalades emmarcades en pedra. A les façanes de llevant i ponent hi ha contraforts decoratius bastits en maons.

I també podem admirar monuments com el trencadís Angelus Novus (2024) inspirat en el dibuix a tinta xinesa, guix i aquarel·la fet pel pintor suís Paul Klee el 1920 i adquirit posteriorment pel filòsof i crític alemany Walter Benjamin, a qui va servir d’inspiració pe a la seva teoria de l’Àngel de la història, amb la mirada fixa, la boca oberta i les ales esteses. Segons W. Benjamin “On nosaltres percebem una cadena d'esdeveniments, ell veu una catàstrofe única que amuntega ruïna sobre ruïna i la llança als peus. Bé voldria ell aturar-se, despertar els morts i recompondre el trossejat, però des del Paradís bufa un huracà que s'enreda a les seves ales, i que és tan fort que l'àngel ja no pot tancar-les. Aquest huracà l'empeny irremeiablement cap al futur, al qual dona l'esquena, mentre els enderrocs s'eleven davant seu fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés”, una visió pessimista de l’esdevenir històric com un cicle incessant de desesperació.

O monuments sense una concepció tant profunda com el Monument a la Sardana amb el qual l’Ajuntament de Port va voler homenatjar al Sr. Paco Sàcera i Subirana en el XXVè aniversari de l'Aplec de la Sardana (13 d’agost de 1995).