Pou del glaç de Bescanó ***

Si la gran majoria de pous de gel o de glaç corresponen a estructures excavades al subsòl, en el cas del Pou de gel de Vilanna a Bescanó es tracta d’un pou edificat  amb forma de cilindre truncat, fet amb maçoneria de pedra irregular lligada amb morter de calç.

Si per una banda la seva situació en una cota baixa (150 m) dificultava la conservació del gel, la seva ubicació molt a prop del camí ral en canvi en facilitava la seva distribució. Malgrat que no hi ha cap document històric que ens permeti datar-lo, hom creu que va tenir una vida útil molt curta entre el segle XIX i el primer quarts del segle XX amb l'aparició del gel industrial.

L'altura estimada màxima del mur arriba a uns 15 m al costat sud. El mur té 0,6 m de gruix. La planta circular té un perímetre extern de 28 m i un diàmetre de 9,3 m fins a l'exterior. La superfície útil total és de 50 m2. La capacitat estimada bruta seria d'uns 550 m3 i podria emmagatzemar fins unes 2.000 càrregues de glaç (250 tones). Conserva la porta d'entrada a la part superior. Probablement estava cobert amb teula, amb un teulat d'un sol vessant cap al sud.

Curiositats

Fa més de 4.000 anys que les civilitzacions del Pròxim Orient ja utilitzaven la neu i el glaç per conservar els aliments. Aquestes tècniques de refrigeració es difongueren per tot el Mediterrani en temps dels grecs i els romans. Més endavant, a l'edat mitjana, el gel era considerat un producte de luxe, limitat a reis i nobles. El gel es va generalitzar a Catalunya i va passar a ser un producte de la vida diària a la segona meitat del segle XVI. Un dels procediments més habituals i majoritaris era crear pous de glaç.

El glaç conservava, curava i refrescava el vi de les tavernes. S'utilitzava per conservar el peix i altres aliments delicats i per elaborar refrigeris, gelats i productes de pastisseria de luxe; s'aplicava com a pegat per al tractament de febres, cremades, hematomes, hemorràgies i fractures, i es receptava com a beuratge purificador. Als segles XVII i XVIII es va estendre la creença que el glaç i la neu tenien valor alimentari i ajudaven a pair. La falta de neu provocava la mateixa alarma que la falta de pa.

Les temporades d'empouar i desempouar.

El glaç se solia empouar a l'hivern, coincidint amb l'època de menys activitat agrícola, ja que resultava fàcil trobar mà d'obra temporal i els jornalers podien obtenir uns ingressos complementaris. Al pic de l'hivern calien desenes de persones treballant intensament per embassar, serrar, picar, traginar, empouar i embollar el glaç d'un pou de les dimensions del de Vilanna. Es treballava en unes condicions duríssimes i a preu fet. Els picadors de glaç cobraven 6 sous per jornal a mitjan segle XVII.

Text extret del llibre "El Pou de Glaç de Vilanna" de Lluís Solé i Perich.